Futatsu

A nosaltres personalment, l'alta cultura ens interessa fins a l'extrem que l'alta cultura demana, no tant, naturalment, com les persones que en viuen, pensen viure'n o els agradaria poder-ne viure.

Són les de més amunt paraules extretes d'una carta al director publicada a La Veu de Catalunya el cinc de febrer de mil nou-cents vint-i-quatre i signada per uns tal Josep Pla i Eugeni Xammar, que en aquells anys semblaven el cul d'un tal Jaumet. Jo només puc afegir que potser això de la cultura funciona com les comarques, que tal com hi ha Alt i Baix Camp, Alt i Baix Penedès o Alt i Baix Empordà, també hi ha Alta i Baixa Cultura, amb les seves capitals, els seus Consells Culturals i les seves corresponents partides pressupostàries, doncs suposo que això de compartimentar el món per alçades deu ser una més de les dèries de tota administració pública, que deu trobar que amb un sol Camp, un sol Penedès, un sol Empordà o una sola Cultura no n'hi ha prou.

Shinbun o yomimasu ka

Des de que tinc ús d'una certa raó, creia jo ser de l'opinió que llegir diaris era una bestiesa com una casa de pagès. No negava pas que els fulls dels diaris poguessin tenir una certa utilitat, com ara la d'embolicar entrepans, fer un camí de fulls per sobre d'un terra humit, protegir el sobre d'una taula a l'hora de fer treballs manuals, folrar un llibre o encendre un foc. Però llegir-los? quina bestiesa. I per reafirmar-me en la meva opinió tenia jo diversos i variats arguments, com ara les presses amb que es fan els diaris, la manca d'independència dels seus redactors, la confusió entre informació, opinió i publicitat, la ineptitud dels seus articulistes i mil nicieses més. Però com l'excés d'arguments no és més que la pitjor manera de dissimular la falta d'un argument ferm i definitiu, haig de reconèixer que estava jo equivocat, de mig a mig. Els diaris, si més no alguns, són una lectura excel·lent. És, només qüestió de paciència, no deixar-se endur per la novetat, i repassar la premsa de fa vuitanta anys. I si no em creuen, llegeixin, llegeixin els articles de Xammar o Pla a La Publicitat.

Chekosurobakia-jin desu ka (II)

El president Masaryk no dóna cap valor al pretès argument de la balcanització d'Europa. Creu, al contrari, en els Estats Units d'Europa, sobre la base de les nacions lliures. "És una idea que exigeix grans esforços de reflexió i d'acció", diu. "Les dificultats que s'han de vèncer per realitzar-la no vénen dels nous i petits Estats nacionals, sinó dels vells Estats, dels Estats imperialistes que s'anomenen a si mateixos grans..."

D'Eugeni Xammar jo només coneixia la màxima aquella de quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions, cosa que m'encoratjava poc a fer-ne la coneixença, doncs sempre he tingut una gran consideració per la prudència, i Catalunya, com a ens col·lectiu, m'importa més aviat poc, encara que és cert que Espanya encara m'importa menys i m'enutja força més. Però al Cèsar el que és del Cèsar, i si ja els articles berlinesos han resultat esplèndids, que dir de la traca final. Txecoslovàquia, sí, era l'excusa per parlar de Catalunya, però de la Catalunya de mil nou-cents vint-i-quatre. Que les seves paraules serveixin per descriure a la perfecció la Catalunya del dos mil catorze, ja no sé jo si és mèrit del senyor Xammar o demèrit nostre, doncs que noranta anys després encara s'hagin de sentir els mateixos arguments tronats contra una possible independència resulta, si més no, cansí.

Però no cal amoïnar-se, doncs tot aquells que hores d'ara són del tot contraris a la independència del país, si aquesta és finalment assolida esdevindran els seus més fervorosos defensors, doncs com deia el mateix Xammar, quan és té ànima de criat els canvis d'amo són una cosa sense importància.

Chekosurobakia-jin desu ka

Encara que l'article fou publicat a la Publicitat el dotze d'agost de mil nou-cents vint-i-quatre, i encara que l'edició que jo estic llegint dels articles d'Eugeni Xammar és editada amb data de desembre de mil nou-cents noranta-vuit, és evident que l'article dedicat a la independència de Txecoslovàquia fou escrit per Xammar pensant no pas en la Txecoslovàquia de mil nou-cents vint-i-quatre sinó en la Catalunya de dos mil catorze. Grossa clarividència, la de Xammar, sens dubte, tal vegada el primer periodista a escriure a noranta anys vista. I si no s'ho creuen, llegeixin, llegeixin:

(...) Bohèmia, Silèsia i Moràvia formaven, al contrari, el centre industrial més intens de la doble monarquia austro-hongaresa. La base de la prosperitat econòmica d'aquestes regions era, naturalment, un mercat interior de 53 milions d'habitants ben acordonat i defensat per un aranzel de Duanes fet a mida.

Donades aquestes condicions, s'explica que el patriotisme d'una bona part del capitalisme industrial txec fos més aviat tebi. L'industrial que veia la seva fàbrica marxant-li com un rellotge i els negocis com una seda trobava que les coses ja estaven bé tal com estaven. Una mica d'autonomia, servida calenta, la majoria dels industrials l'haurien acceptat amb molt de gust. Però la independència, per res del món. Ni regalada. Ells no eren separatistes. Klofax i els socialistes nacionals que demanaven la independència (...) eren uns abominables esgarriacries. De la independència, els txecs en serien les primeres víctimes. Una Txecoslovàquia independent no podria viure. ¿Què faria la indústria? ¿Vol fer el favor de dir-me què seria de la industria?

Els principals defensors d'aquest punt de vista es valien dels arguments emprats pels economistes senyors Rusignolsky, vescomte de Kussov, compte de Karraltsky i senyors Salarsky, Nualersky i Jaume Satpinsky.

Aquests senyors eren, i són encara avui, uns perfectes imbècils. El qualificatiu se'l poden fer seu, si són servits, tots els que pensen com ells (...).

Txecoslovàquia és, doncs, com diem, un país industrial de tretze milions d'habitants amb una indústria muntada per satisfer les necessitats d'un mercat interior, i aranzelàriament protegit, de 53 milions d'habitants. Fa cinc anys que la Txecoslovàquia constitueix una República independent. Si el punt de vista dels senyors Rusignolsky, Stapinsky, etc., hagués estat exacte, a hores d'ara ja s'hauria demostrat que el nou Estat no podia viure. La Txecoslovàquia seria un país de fam i de misèria, amb les fàbriques tancades, la gent demanant caritat pels carrers i carreteres, les ciutats mortes i el poble famolenc. (...) Tothom reconeixeria que la independència és una desgràcia, i desitjaria tornar als bons vells temps.

Serà convenient fe constar, en primer lloc, que a Txecoslovàquia no passa res d'això. La gent viu, en general, ni més bé ni més malament que a qualsevol altre país del mateix nivell de civilització, i, certament, tan bé com ara fa deu anys. Tot marxa, els ferrocarrils, els hotels, les fàbriques (...).

Txecoslovàquia era, com ja es pot suposar, un país explotat tributàriament sense fre i sense vergonya. Això fa que sense cap necessitat d'augmentar els imposts -al contrari-, Txecoslovàquia es trobi, vençudes ja les primeres dificultats de tresoreria, davant d'una situació financera immillorable, que li permet emprendre grans obres públiques i sostenir una legislació social de les més generoses.

I etcètera.

Kochira wa Xammar-san desu

No intentarem explica-lo en detall, primer perquè seria molt llarg i segon perquè potser es demostraria que nosaltres mateixos no l'entenem tan bé com ens pensem.

Cada cop més tinc el costum de llegir la premsa amb un cert retard. Convençut que res de nou es pot trobar sota la capa del sol, trobo que la novetat o la pretesa actualitat de les informacions tractades als mitjans no justifiquen pas cap lectura, i que la veritable prova del nou de la qualitat d'un article és la seva lectura a posteriori, una setmana, un mes, un any o un segle després d'haver estat escrit. Si aleshores l'article encara resulta llegidor, senyal que més enllà de l'anècdota que pretén explicar, hi ha quelcom que fa que pagui la pena el temps invertit en la seva lectura.

Talment els articles d'Eugeni Xammar recopilats a L'ou de la serp, que més enllà d'uns fets que poden semblar extemporanis, com ara les indemnitzacions que Alemanya havia de satisfer a França a causa de la seva derrota a la guerra del catorze, i que són prou ben coneguts per qualsevol persona com cal, si noranta anys després d'haver estat escrits encara són de molt bon llegir, és per alguna cosa que poc té a veure amb els fets narrats, i sí molt amb la persona que fa la narració, Eugeni Xammar, periodista, diuen.