Flaubert no hon o yomimasu (II)

... per a Flaubert, ésser intel·ligent era una forma més -segurament la més refinada, i la que portava més feina- de ser tan ximple com tothom, escriu, en un cert moment, Jordi Llovet, al pròleg de Bouvard i Pécuchet, en fer referència a un cert estudi que Jean-Paul Sartre va dedicar a Flaubert, L'idiot de la Famille.

Però, pel centenar de pàgines que porto llegides, fora excessiu qualificar als tals Bouvard i Pécuchet d'éssers intel·ligents, i potser caldria considerar que Flaubert fa una passa endavant i abandona el gènere de la novel·la versemblant (allò que d'altres, per gros enuig meu, anomenen novel·la realista), per endinsar-se en el terreny de la sàtira. No endebades, també al pròleg, es traça una certa genealogia amb referències a Cervantes i Swift, autors als que hom pot qualificar, sense fer massa el ridícul, de satírics. I si a això s'afegeix l'antipatia que em desperta la figura de Sartre, no puc més que esmenar la seva afirmació, certament ben trobada, potser massa, per gosar afirmar que els éssers intel·ligents s'acostumen a comportar amb la mateixa ximpleria que els ximples, només amb l'afegit de ser conscients de la pròpia i inevitable ximpleria, afegitó que, tal com es fa evident a L'educació sentimental, no em sembla poca cosa.

Omedetō gozaimasu

Pot el virtuós ser feliç? Si hem de fer cas a allò que sembla que escrigueren els il·lustrats prohoms del divuit la resposta és no. Un no rotund i indiscutible, doncs els no-virtuosos sempre malden per anorrear al virtuós, que amb el seu virtuós capteniment els hi recorda el seu obrar poc virtuós. Si més no aquesta és la tesi que trobo repetida una i altra vegada quan llegeixo a certs autors del segle divuit, com ara Sade o Prévost, aquest dies Diderot. O potser sí que ho són, de feliços, els anomenats virtuosos, si considerem el plaer que sembla trobar tot virtuós en la seva desgràcia, talment aquesta el ratifiqués en l'encert del seu capteniment, doncs, ladran, luego cabalgamos, que alguns diuen que digué aquell enginyós gentilhome que hom no recorda on tenia les estades, i que potser no ho era pas poc, de virtuós, si considerem les trompades que rebia ben sovint. Però això fora caure en l'orgull, una falta ben poc virtuosa, doncs de cap de les maneres un virtuós com cal pot considerar-se millor que un no-virtuós.

En fi, si volen la meva prescindible opinió, deixin de banda als autors francesos del segle divuit i llegeixin Swift, Jonathan Swift, que, entre d'altres, tenia el mèrit d'haver nascut irlandès.

Barcelona desu

A voltes el desànim m'aclapara. Soc al carrer i, per tot on miro, no veig més que estòlids. Escolto les seves faules absurdes, contemplo llurs abominables rostres, m'esgarrifo dels seus actes. Feu, penso, que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. Però no, carrer de la dreta de l'Eixample, amb la seva vorera canònica de cinc metres. Espaordit fujo. Ara soc a casa, a les fosques, sense gosar encendre cap llum, no fos cas que l'espill, inclement, em mostrés un rostre, el meu, a on es descobrís la mateixa abominació, la mateixa estupidesa, la mateixa follia que m'ha fet fugir.

Finalment, enmig de la fosca protectora llegeixo a Foix, pensant que potser Foix va llegir a Swift, Jonathan Swift, un mirall (cruel, com no) que ens retorna la nostra pròpia imatge.

Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?.

Diari (1918)