Benjamin-kun no hon o yomimashita

Molts anys després torno a llegir Benjamin, i com aleshores la incredulitat és absoluta. Ja aleshores Benjamin em va semblar una estranya i potser patològica barreja de romàntic del marxisme i de narcisista desorientat, especialment pel que narra al Diari de Moscou, on demostrava un egoisme desacomplexat quan s'enutjava pel poc cas que li feia la seva amfitriona, l'Asja Lācis. Però també el paràgraf final de L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica em va resultar vergonyós, quan Benjamin, davant del que anomenava estetització de la política per part dels règims feixistes, proposava la politització de l'art. Una mena de joc de paraules per descriure una mateixa acció amb la subjectivitat pròpia de qui creu tenir massa raó. Ara, és clar, ja sabem en què va resultar la politització de l'art propugnada pel règim soviètic.

I aquests dies, amb Sobre el concepte d'història, trobo que potser la perdurabilitat de Benjamin rau en l'ambigüitat amb què escrivia, en les metàfores que proposava, en el misticisme que impregnava tot el que deia. D'aquí que Benjamin pugui servir per defensar massa coses, atès que sempre trobàrem un passatge prou fosc que serveixi per defensar el que sigui que vulguem defensar. A més a més, hi ha el prestigi d'un intel·lectual de factura impol·luta, víctima del nazisme, i magníficament retratat per Charlotte Joel.

I si bé des d'una prou important distància ideològica, puc arribar a entendre les propostes d'alguns dels seus contemporanis i amics, com ara Brecht, Adorno o Arent, Benjamin em resulta un bufanúvols massa pendent de la construcció d'un personatge que li sobrevisqui. I carai, si li va sobreviure.

Kokonotsu

En un exemple de subtilesa, el novè dels deu manaments que diuen que Déu nostre senyor lliurà a Moisès al Mont Sinaí diu, no acusis ningú falsament (llibre de l'Èxode, capítol vint, versicle setze). Tal com assenyalà Hannah Arendt el 1975, el novè manament no enuncia un categòric i problemàtic no mentiràs, doncs l'escrivà de Déu devia ser un murri que volgué estalviar-se enutjoses i estèrils disquisicions sobre la mentida i la veritat, i es limità a demanar bona voluntat per no perjudicar a ningú amb afirmacions dubtoses, que no és poc.

Altrament són els sacerdots de tot culte (religiós o científic, darrerament mediambiental), defensors per excel·lència del monopoli de la veritat (revelada, és clar), i gent poc amiga de subtileses. Sacerdots que no per res fan la seva particular i interessada lectura del novè manament, d'habitud un no mentiràs absolut, irrefutable, doncs s'entén que al posseïdor de la veritat res no el disgusta tant com la mentida.