Watashi wa dokoni mo nai ni ikimasu

L'escena es pot situar a qualsevol lloc, en qualsevol època, diu el narrador en el narrat vint-i-sis. I encara que allò que diu el narrador, un tal Yasar Dondog, es refereix a l'escena que acaba de ser narrada, també l'escena narrada podria ser qualsevol altra de les que ja han sigut narrades o es narraran en el que queda de llibre o, fins i tot, qualsevol de les que no han sigut narrades i que probablement no es narraran mai. I el mateix podríem dir del narrador, que hagués pogut ser qualsevol altre dels narradors que narren o no narren, si és que tots no són un o un no és tots.

Pot semblar confús i potser ho és, però també és exacte, perquè més enllà de la irrellevant individualitat de cada escena, de cada lloc, de cada època, de cada veu, el que ho relliga tot és l'extraordinària prosa de l'autor (i potser també del traductor) i, per sobre de tot, ja sigui en un món pre o post apocalíptic, pre o post exòtic, el viatge cap al no-res que tota vida és.

Jēmuzu kyōdai

En la meva superlativa ignorància, fins el dia d'avui no he sabut que Henry James i William James eren germans, que ambdós James havien compartit mare i pare, que ambdós James havien crescut junts, que ambdós James havien rebut una mateixa educació. Sabia, és clar, que ambdós eren nord-americans, que ambdós eren contemporanis i que, per sobre de tot, ambdós em resultaven necessaris de llegir.

Al primer, a Henry, hi vaig arribar després de veure al cinema l'adaptació d'una de les seves novel·les, The Innocents, de Jack Clayton. I al segon, William, fent una certa genealogia després de fer la lectura de Contingency, Irony, and Solidarity, de Richard Rorty. El cas és que amb William la sintonia fou instantània, però que amb Henry sempre m'ha costat més, sempre he hagut d'insistir més.

Suposo que és inevitable, i és que cada cop que he conegut a dos germans, indefectiblement i de manera potser intuïtiva, sempre he tingut una certa i poc justificada preferència per un dels dos, fos quin fos el cognom que els vestís, James inclòs.

Muntanā-san tōri

Fa molts anys, més de vint, i per irrellevants raons laborals que ara no venen al cas (però d'aquí a un moment potser sí), vaig visitar un pis del carrer Muntaner sota la plaça de la Bonanova que eren dos. L'un, més petit, estava situat sobre l'altre, i ambdós es comunicaven interiorment gràcies a una petita escala construïda amb posterioritat a la construcció de l'edifici on eren. Al pis superior era on un psiquiatre ja jubilat havia passat consulta al llarg de molts anys, i al pis inferior, com és fàcil deduir, era on hi vivia. Però un cop jubilat, el psiquiatre volia vendre's el pis superior, que ja no necessitava, eliminant l'escala interior i fent les obres necessàries per deixar el pis superior presentable. I allà és on entrava jo. Però tot això, és clar, tal com he escrit només començar, resulta irrellevant i potser inexacte.

El que sí que és potser rellevant i exacte dir, és que a les parets del pis inferior, el que servia d'habitatge al psiquiatre, hi havia penjats petits originals de Cases, Picasso, Miró, Ponç, Cuixart, Tharrats i Brossa. I és potser rellevant, o no, perquè fa una estona, provant d'escriure sobre un personatge que visita pisos per la part alta amb la intenció de comprar-ne un, he tornat a topar amb aquell bonhomiós psiquiatre i amb el seu acollidor dúplex. I també, és clar, amb els petits originals de Cases, Picasso, Miró, Ponç, Cuixart, Tharrats i Brossa.

Rūbikkukyūbu

L'any 1974 l'escultor i professor d'arquitectura hongarès Ernő Rubik va inventar un trencaclosques mecànic que es va anomenar Cub de Rubik. L'any 1981 el seu invent va arribar a la península Ibèrica, on es feu molt popular. Jo tenia tretze o catorze anys quan vaig aprendre a resoldre'l amb l'ajut de cinc algoritmes que em permetien completar el trencaclosques des de qualsevol posició inicial. Vaig practicar tant que vaig arribar a fer el cub en menys de trenta segons.

Actualment continuo sent capaç de resoldre el cub, i si bé he perdut l'agilitat manual que em feia volar els dits, puc muntar el cub en poc més d'un minut des de qualsevol posició inicial. No importa que em passi anys sense tocar un cub, que en agafar-ne un no dubto i, pràcticament sense pensar ni mirar, el resolc sense dificultat.

El cas és que el sense pensar ni mirar és cabdal. Si m'aturo i penso, si m'aturo i miro, l'algoritme em fuig i no arribo enlloc. És a dir, per mi resoldre el cub és com respirar o caminar, quelcom que es fa quasi sense voler, com viure. Potser per això sé que el dia que no sigui capaç de resoldre el cub ja no seré viu, per molt que potser el cor encara em bategui o les cames em sostinguin.