Oji pakkēji

De cop, resto aturat davant d'un petit retrat titulat El tío paquete, de Goya, que per tema, cruesa, tècnica i cromatisme em recorda a les anomenades Pintures Negres que fan estada a l'altra banda del Passeig. El cas és que davant del retrat de Goya, em ve el record dels retrets que Joan Maragall adreçà a Víctor Català amb motiu de la publicació de Drames rurals. Retreia aleshores Maragall a Català que aquesta semblés seduïda tan sols per l'hòrrid de la vida, per allò de repugnant i esgarrifós que té el viure. Però el fet és que, si més no cap al final dels seus anys, Goya fa exactament el mateix que anys després farà Català, talment la seva mirada només sabés veure l'inevitable horror de la condició humana. Només que a Goya ningú no li'n fa retret. Qui gosaria? En canvi, amb Català tots s'hi posen, i ja des de la presentació de La Infanticida als Jocs Florals d'Olot, és lloc comú titllar Català de macabra i exagerada. I ho és? Sens dubte, com també ho és Goya, com potser ho acabarem sent tots, arribat el moment.

Potser és, només, que Català s'hi posà massa aviat. Però, com diu la dita, feina feta no té destorb.

Madrid ni imashita

I és a la sala dedicada a la pintura flamenca del segle disset del museu Thyssen-Bornemisza, on retrobo un retrat ja conegut, el d'una jove flamenca amb rosari, obra de Peter Paul Rubens. La jove, d'una estilitzada figura ben allunyada de les rodanxones i populars formes del darrer Rubens, certament subjecta un rosari amb les mans, però no és pas el rosari, ni tan sols la noia retratada, allò que capta la meva atenció, sinó la filigrana de la gorgera que li envolta el coll, un treball exquisit d'una tècnica que sembla sobrenatural, essent la noia retratada no més que el necessari maniquí que permet l'exhibició de tan lluïda gorgera. El mateix que potser es pot dir del retrat d'Antonia Canis obra de Cornelis de Vos, que si bé tragina un llampant ventall de plomes a les mans, sembla trobar en la gorgera l'únic motiu del retrat.

En canvi, al retrat de Carlos IV vestit de vellut vermell pintat per Francisco de Goya que retrobo una estona desprès, però ja al Prado, aprecio també una tècnica excepcional a l'hora de pintar els detalls de la indumentària del monarca. No només el vellut, sinó també la pedreria de la roba, la banda blava de l'ordre de Carlos III, la bandera de l'ordre de San Gennaro i la del Saint Esprit, el Toisó d'Or i les delicades mànigues i coll de la brusa interior. Però per sobre de tota filigrana a qui veig és al tal Carlos IV, que és com si em parlés, amb la mirada, dels seus anhels i neguits, cosa que en cap moment fan les donzelles flamenques abans esmentades, els anhels i neguits de les quals resten del tot absents de la pintura.