Motto motto

D'Ishiguro em plau amb gros delit l'excés amb que s'expliquen els seus personatges. La interminable xerrameca del vellard ascensorista de Els inconsolables, o el parlar per no callar de la parella protagonista de El gegant adormit. Prolífiques i aparentment innecessàries explicacions que s'entortolliguen en elles mateixes i acaben atrapant al lector en una xarxa d'impossible fugida. Altres autors, en canvi, exerceixen la desmesura en l'enumeració dels fets narrats, com ara els innúmers feminicides que ens ofereix Bolaño a 2666, o els no menys innúmers carnatges enumerats per Little a Les Benignes, quan narra l'avenç cap a l'est dels genocides nazis.

Sigui com sigui, potser en contraposició al meu tarannà discret, el que em plau és la desmesura, l'excés, el no tenir-ne mai prou, l'abassegar al lector per terra, mar i aire, aquell estabornir-lo amb una pluja constant de cops, aquell no parar ni quan aquest cau estès, rendit, inert.

Saikō no sakka

Per raons que ara no venen al cas, aquests darrers dies penso no pas poc en la Lolita de Nabokov, fins al punt que trobo que aquesta novel·la és, potser, el punt culminant d'un nou gènere literari, l'enèsim, format per totes aquelles novel·les l'autor de les quals és capaç d'aconseguir que els seus lectors sentin una viva simpatia per uns personatges el capteniment dels quals resulti del tot inacceptable per aquells mateixos lectors. En el cas de Lolita, és el professor Humbert qui desperta una certa compassió i no poca simpatia, tot i captenir-se com el que potser és, un pedòfil que viola repetidament a una nena de dotze anys. Talment Maximilien Aub, oficial de les Schutzstaffel, que de la mà de l'autor de Les benignes, Jonathan Little, se'm fa proper i entranyable, talment la captura i extermini d'aquells que tinc en molt gran consideració, els fills de Jacob, no fos més que la innocent trapellaria d'uns xicots d'allò més trempats.

O no és, potser, el mèrit més costós i lloable d'un autor el fer-nos combregar amb rodes de molí i rete homenatge a aquells que, en tot moment, perverteixen, menyspreen i violen allò que ens és més preuat i estimat, això és, els propis dogmes?

Watashi-tachi desu ka (II)

Recordo encara molt viva l'admirable confusió dels primers centenars de pàgines de Les benignes, quan en interminables paràgrafs Little narra el confús però implacable avenç de la wehrmacht cap a l'est, així com les activitats del cos de combat de l'Schutzstaffel, més conegut com Waffen-SS, que practica l'habitual extermini que tot conflicte bèl·lic comporta. Fang, desordre, confusió i cadàvers, molts cadàvers, tant els deixats pels russos en el seu campi qui pugui, com els causats per l'avenç de la barbàrie nazi. I enmig del caos la veu de Little, també caòtica, que et recordo que sovint l'ordre i l'endreça no són més que les virtuts dels mediocres.

També Nosaltres, de Zamiatin, és una novel·la admirablement confusa, on mai se sap si el protagonista hi va o hi torna, si ja és aquí o encara allà, si això s'esdevé abans o després, si gira o tomba. Confusió narrativa que es barreja amb la confusió mental del propi protagonista, que respon al curiós no-nom de D-503, i que sembla viure afectat per una mena de trastorn dissociatiu de la identitat causat per un excés d'ordre i endreça.

Confusió que també em recorda La gran dormida, de Chandler, on el propi autor era incapaç d'aclarir l'irrellevant desenvolupament dels fets narrats, demostrant, potser, que el de les novel·les admirablement confuses bé podria ser un nou gènere literari, tal vegada el vuitè, de la meva contingent i probablement també confusa classificació de gèneres literaris, i que caldria no confondre'l amb el lamentable gènere de les novel·les lamentablement confuses, que no són, ni de bon tros, el mateix.

Kochira wa Lérmontov-san desu (II)

No són pas pocs els adjectius amb que l'autor, encara Lérmontov, es complau en abillar als aborigens del Caucas, ja siguin aquests ossetes, txetxens, xapsugs, kabardins, georgians o, en general, tàtars, que ens són presentats com una colla d'embriacs presumptuosos, dròpols baladrers, bandits venjatius i pidolaires impenitents, i que, a més, malparlen un poti-poti de dialectes incomprensibles. Uns seixanta anys després, un altre autor, Tolstoi, ofereix una descripció més amable del caucasià, txetxè en el seu cas, fins al punt que un d'ells, Khadjí-Murat, és qui dóna nom a la seva narració. Tolstoi no arriba a l'avui habitual mitificació de l'aborigen de torn, ja saben, el bonic mite del bon salvatge, però potser fa camí. I encara un centenar d'anys després, Littell també es complau en mostrar-nos una bona colla de caucasians, quan el seu protagonista, herr Aue, es recupera en un balneari del Caucas. Littell, però, ja ve de tornada, i si bé hom pot trobar una certa simpatia en les seves descripcions, els seus caucasians no podrien pas protagonitzar una versió asiàtica de Dances with Wolves. 

Em falta, doncs, una baula de la cadena amb que hom percep al caucasià, una obra de ficció literària on el caucasià resti abellit amb totes les virtuts i mantingui en tot moment un capteniment exemplar, net de qualsevol tara. Dersu Uzala, el caçador, d'Arseniev, hagués encaixat perfectament en aquesta cronologia, si no fos que el tal Dersu era gold, això és, aborigen de la vall del riu Ussuri, no pas al Caucas, sinó a la llunyana frontera entre Sibèria i Manxúria.

Kochira wa Littell-san desu

Retrobo al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent cura de repòs en un dels nombrosos balnearis de la zona. Amb Castorp retrobo al professor Settembrini, ara dedicat a la lingüística, especialitzat en llengües indogermàniques i indoiràniques, amb una subespecialització en llengües caucàsiques. Com a Davos, el Dr. Voss, vull dir el professor Settembrini, alliçona al seu deixeble, herr Aue, vull dir el jove Castorp. Fins i tot em sembla retrobar al princeps scholasticorum, el vell Naptha, però dubto, doncs la Dra. Weseloh no sembla tenir prou categoria, tot i el seu doctorat en llengües iràniques.

Tot plegat resulta confús, ho sé, i potser Jonathan Littell no ha llegit Thomas Mann, tot i que m’estranyaria, i probablement Les benignes res tenen a veure amb La muntanya màgica, i comparar a un jove oficial de les SS dedicat a l’extermini dels hebreus amb el jove Castorp deu ser un disbarat, però que volen, a mi em sembla que he retrobat al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent...