Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Heròdot-san no jitsuwa o yomimasu

Perquè ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau, en la qual els fills enterren els pares; en la guerra, els pares enterren els fills.

Són aquestes paraules escrites per Heròdot a la seva Història, suposadament adreçades per Cresos, rei dels lidis, a Ciros, rei de reis dels perses. Amb anterioritat Cresos havia enviat els seus exercits contra els perses amb el resultat d'una desfeta total. En el seu descàrrec Cresos culpà Apol·lo de la guerra, doncs, ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau. Cresos, és clar, oblidà que fou ell mateix, frisos d'ampliar les fronteres del seu reialme, qui manà consultar Apol·lo sobre la conveniència d'atacar als perses, i també oblidà que fou ell mateix qui interpretà amb poc encert les sempre fosques paraules de l'oracle, i que fou ell mateix qui finalment ordenà i encapçalà l'atac. Culpar als altres de les pròpies follies i eludir tota responsabilitat sembla, doncs, més vell que l'anar a peu.

Però més enllà dels fets narrats, el text d'Heròdot no ens parla tant de Cresos i Ciros, de lidis i perses, com d'ell mateix i dels grecs que li són contemporanis. Quan Heròdot accepta la validesa d'un oracle, dóna per bona la miraculosa salvació de Cresos o justifica la seva desfeta per la necessària expiació de les faltes d'un avantpassat, Heròdot, més que mostrar-nos allò que veu, ens mostra la seva mirada. El text d'Heròdot, com tot text com cal, parla, per sobre de tot, del seu autor, Heròdot d'Halicarnàs.

Kochira wa Hèctor-san desu (II)

Era Hèctor conscient que de l'enfrontament amb el diví Aquil·les només podia resultar-li la lletja parca? O potser, il·lús ell, es creia possible vencedor?

Per respondre només cal considerar l'actitud d'Hèctor, certament sensata, al llarg dels anys de la guerra. Doncs no pas per res el nostre sensat heroi prefereix sojornar dins la seguretat de les muralles a sortir a camp obert armat amb la llarga pica. I és només quan Aquil·les, ofès pel tracte rebut per part d'Agàmemnon, es retira del combat, que el sensat Hèctor gosa eixir al capdavant dels troians per fer un gros carnatge entre els que sap inferiors a ell en força i mèrits. Tant és així, que quan finalment Aquil·les torna al combat i troba Hèctor al peu de les muralles, aquest fuig, primer amb l'ajut d'Apol·lo, tot seguit cames ajudeu-me, corrent al voltant de les altes muralles, talment una infantívola baldufa. I no és fins que resta entabanat pels Déus, que tal vegada devien trobar aital sensatesa impròpia d'un heroi com cal, que a desgrat seu no té més remei que enfrontar-se al diví fill de Peleu i morir.

Kochira wa Síssif-sama desu (V)

Abans que malbaratin el seu preciós i escàs temps en la lectura dels mots del paràgraf inferior, em plau advertir-los que en el significat del que llegiran, si decideixen continuar, no trobaran cap informació útil ni cap ensenyança enriquidora, cap facècia agradosa ni cap anècdota que faci de bon explicar en una trobada social. Potser fora sensat que finissin aquí la lectura i malbaratessin el seu temps, preciós i escàs com ja he dit, en alguna altra tasca que els pugui resultar, d'alguna manera, més satisfactòria.

I és que avui només em plau comentar unes poques dades de la biografia de Síssif que he trobat en la lectura de les faules d'Higí, acabades de publicar per la Fundació Bernat Metge, que jo desconeixia. Sembla ser que Síssif servava un fort odi vers el seu germà Salmoneu, talment Caïm vers Abel, per raons que em són desconegudes. I tant fort era l'odi de Síssif, que aquest consultà l'oracle per saber com atuir a l'odiós germà. I l'oracle li transmetré la veu d'Apol·lo, que li digué que havia de violentar a la seva cunyada Tiro, esposa de Salmoneu, doncs els bastards que aquesta infantaria serien els que atuirien a l'odiós germà. Síssif, és clar, violà tot seguit a la dona del seu germà i aquesta, és de creure que nou mesos després, infantà dos fills de noms que també em són desconeguts. Tiro, però, d'alguna manera assabentada de la veu de l'oracle, finà la vida d'ambdós infants per mitjans que de nou em són desconeguts. I aquí la història de Síssif narrada per Higi es trenca, en haver-se perdut la continuació, i no es retroba fins que Síssif és a l'Hades arrossegant un gros roc pendent amunt, excusa que ja m'ha servit manta vegades, una, dues, tres, quatre i cinc, per ajuntar paraules.

Kochira wa Hèctor-san desu

S'explica que quan els troians travessaren l'alta estacada i amenaçaren amb el foc els aqueus navilis, Patrocle prengué les armes d'Aquil·les i al davant dels valerosos mirmídons escometé als troians amb gran braó. I a continuació s'explica que els troians s'arronsaren i recularen en creure que era Aquil·les qui els escometia, i que Patrocle, embriagat pel carnatge i desobeint les assenyades paraules dels Déus, travessà l'alta estacada per encalçar als que fugien. I s'explica que en la seva escomesa Patrocle topà amb Apol·lo, que li llevà armes i proteccions, doncs en tot mirava sempre el Déu d'afavorir als troians. I s'explica que en restar Patrocle indefens, fou Euforb qui el ferí amb traïdoria per l'esquena, i que tot seguit, en veure'l trontollar, fou Hèctor que li llevà l'alè, esventrant-lo amb la pica i fent mofa de qui ja no podia defensar-se. I ja per acabar s'explica la molta anomenada que amb aquests fets guanyà Hèctor, que no per res fou el més fort dels Troians.

Kochira wa Aquil·les-san desu

Molt abans que no pas jo, Aquil·les fou el favorit dels Déus. Potser no de tots, doncs si bé és cert que Zeus, Tetis i Atena li havien reservat la glòria per sempre més, Apol·lo, Posidó i Afrodita li servaven una certa rancúnia. Però essent Zeus el més fort de la colla olímpica i Tetis l'amorosa mare que l'infantà, no és estrany que Aquil·les acabés sent considerat el favorit dels Déus per tot el món grec. I com a tal calia que es comportés en tot moment, i si corria en una cursa havia d'acabar el primer, si lluitava havia d'occir a l'adversari de torn tot seguit, i si participava en una competició de llançaments havia de fer arribar el disc més lluny que ningú. I així sempre, en tot moment i en tota circumstància, Aquil·les havia de ser el millor, encara que, potser, aquell dia patís de migranya.

De la mateixa manera, sempre que estic envoltat d'altres persones és necessari que la meva superioritat sigui evident i manifesta, doncs bé cal honorar als Déus que m'escolliren. I en relacionar-me amb tots aquells que no són, ni poden ser, els favorits dels Déus, cal que el meu capteniment sigui sempre exemplar, triades les meves paraules i justes les meves accions. És potser per això que em plau tan poc relacionar-me amb els altres, no fos cas que, algun cop, pogués semblar que el meu capteniment no sempre és exemplar, triades les meves paraules, o justes les meves accions.

Kochira wa Cassandra-chan desu

Amb quina complaença rius dels propis mals
i fas un càntic... que desmentiràs potser!

Cassandra era molt bella, tant, que fins i tot Apol·lo li oferí el do de la profecia a canvi del goig de gaudir del seu cos. Però un cop cobrat el preu Cassandra refusà al déu, que despitat la maleí, i encara que no li llevà el do de la profecia la condemnà a que mai ningú no cregués les seves paraules. Fou doncs, endebades, que arribat el moment Cassandra advertí als seus conciutadans de la desgràcia que portaria Paris a la ciutat, o de la guerra que vindria amb Helena, o dels guerrers que farcien el cavall de fusta abandonat enfront les muralles. Amb l'ensulsiada final Cassandra fou violada per Àiax Lòcrida, per molt que cercà refugi al temple d'Atenea, i donada a Agàmemnon en concubinatge, de qui parí dos fills. Finalment trobà la mort a mans d'Egist, amant de Clitemnestra, esposa d'Agàmemnon, quan aquest assassinà al rei de Micenes per velles rancúnies que ara no venen al cas.

És que Cassandra no pogué veure el seu propi futur, o és que ni tan sols ella cregué en les seves pròpies paraules? o potser, tal com diu el vers d'Eurípides a les Troianes, res de més complaent que la pròpia desgràcia.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

Kochira wa O-san desu

A enutjà a la deessa Ar donant mort a un dels seus cérvols. Ar, rancuniosa, exigí com a desgreuge el sacrifici d’I, filla d’A i C, que tot seguit fou sacrificada per A, que portava presa per marxar a la guerra. Deu anys més tard, en tornar A victoriós, C forçà al seu amant, E, a assassinar A, a qui no perdonava la mort d'I. Anys després, en atènyer la majoria d'edat, O, l'únic fill mascle d'A, rebé el mandat del déu Ap de venjar la mort del seu pare, això és, de donar mort a C i E.

I vet aquí el conflicte, doncs, ha d'obeir O a Ap, o bé ha de respectar els sagrats costums de pietat familiar i no aixecar la mà contra C, la seva mare? Si obeeix, les Er, forces primigènies anteriors als déus, perseguiran O fins a donar-li mort. Però, si desobeeix, es guanyarà la còlera d’Ap. I, si obeeix, podrà O apaivagar la fúria de les Er amb l'excusa de l'obediència deguda als déus? I, si desobeeix, podrà apaivagar la còlera d'Ap amb l'excusa de l'obediència deguda als sagrats vincles familiars?

Tot plegat sembla la trama d’una novel·la de K, amb un ciutadà, tal vegada O, atrapat entre l’obediència deguda a dues Administracions Públiques antagòniques, Ap i Er, l’únic propòsit de les quals, qui ho diria, és manar.

A - Ap - Ar - C - E - Er - I - K - O

Ban-gohan

El terreny és inhòspit. El vent bufa, bufa i bufa. Lleixes de pissarra i matolls de filferro per tot fins arribar al mar que, violent, escuma contra la mà que l'esgarrapa. Les onades, però, des de darrera dels vidres resten lluny. De sobte, a l'horitzó, una vela . . . deu, cent, mil . . . són els vaixells aqueus que s'apropen. Agamèmnon n'és el capitost. Nobles prínceps, units pel jurament fet quan tots pretenien a la bella Helena, l'acompanyen. Cassandra parla, però ningú se l'escolta. Hèctor és amb nosaltres, Apol·lo ens protegeix, Hècuba és la nostra mare. Que vinguin, els grecs, que vinguin, les seves dones els ploraran.

Els grecs, però, no venen. Només arriba el cambrer. Acaben de portar el peix del port i podem triar entre llobarro, daurada o rogers. Decidim llobarro. De primer sopa de peix i una amanida. Per beure un got de vi, i una plata de crema per postres. I els grecs? . . . els grecs ja fa temps que varen passar per aquí i, darrera seu, romans, bàrbars, àrabs, espanyols . . . fins arribar als holandesos que tenim a la taula del costat.