Hai shera wa mitai desu

Avui he somniat que em trobava a la sala gran de la Filmoteca en companyia d'un conegut i d'innúmers desconeguts per assistir a la projecció de High Sierra, de Raoul Walsh. Però, en començar la projecció, ni les imatges que veia es corresponien amb aquelles que recordo del film de Walsh, ni sortia Bogart per enlloc. Sorprès, potser decebut, certament irritat, m'he dit que em devia haver confós de sessió, circumstància no pas estranya en mi, encara menys en un somni, i he provat d'entomar amb estoicisme la confusió i gaudir del que fos que projectessin, que ha estat un recull de curiosos curtmetratges que feien paròdia d'algunes pel·lícules que m'eren conegudes i que ja no recordo.

I ja de camí cap a casa, als Ferrocarrils, m'he vist amb l'enutjosa obligació de carregar un gros armari de fusta massissa, que semblava ser que havia de retornar a l'estació del Putxet, on em va ser donat en recollir jo al conegut que m'acompanyava a la sala de projeccions. Curiosa avinentesa, sens dubte, aquesta de traginar un armari, però els somnis ja les tenen aquestes coses, com també tenen que en davallar al Putxet m'he trobat dalt d'un fort pendent enjardinat que també calia davallar, i ja prou, doncs arribats aquí m'he despertat.

I ha estat en despertar que tot ha començat a encaixar. El film de Walsh que tinc intenció de veure el proper dissabte deu, la por a no poder-hi anar, i un cert curt de Polanski, Dwaj ludzie z szafa, on dos homes traginen amunt i avall un gros armari, de tal manera que al somni no només assistia jo a la projecció de diversos curtmetratges, sinó que jo mateix en protagonitzava un, si se'm permet la immodèstia de ser el protagonista dels meus propis somnis, allà on són narrats els meus anhels i neguits.

Chikai desu ka

I don't know yet what I'm going to tell them. It'll be pretty close to the truth, diu Bogart, ja cap al final, interpretant potser el seu paper més celebrat, el de Philip Marlowe a The Big Sleep.

I si fa no fa, aquest  It'll be pretty close to the truth, aquest estarà molt a prop de la veritat, és també  tot el que hom pot dir sobre la poc rellevant trama de la pel·lícula, no més que una excusa que dóna peu als llaminers diàlegs de Marlowe. I és, també, tot el que hom pot dir sobre el que sigui que vagi a dir, amb el benentès, és clar, que com aquell pont d'Arnhem, allò d'aparença propera pot resultar, sovint, molt llunyà.

Omoikaemasen (IV)

dErsu_, fes-me cas... si en el fons tu també ho vols, i a més, a qui li importen els teus prejudicis? hi torna, l'enutjosa veu, un cop torno a recuperar la consciència i em trobo lligat en un llit que em resulta desconegut, en una cambra també desconeguda. A més, pensa-hi, una crisi psiquiàtrica... això sempre agrada... i aquesta podria ser l'excusa per replantejar-t'ho tot i fer-me una mica de cas... imagina't un Bogart sortit d'un frenopàtic... seria sensacional, millor que un alcohòlic, i fins i tot podries dialogar amb mi talment fóssim dues persones diferents...

I traient forces d'on poc em pensava que en tingués, i fent oïdes sordes a les grosses insensateses que m'omplen el cap, aconsegueixo posar-me dret amb el pesat llit a l'esquena, talment jo no fos més que una tortuga traginant la sòlida closca, i amb pas ferm em dirigeixo cap a la finestra de l'habitació. Però un cop sóc dalt de l'ampit i aconsegueixo obrir els batents, el meu salt és veu frustrat per la grossa amplada del llit, que resta travat en l'esquifit forat de la finestra. Resto, doncs, penjat sobre el buit, fins que, alertats pels crits d'alarma dels vianants, tot de desconeguts abillats amb bates blanques, blaves i verdes, em prenen amb determinació i no trigo a sentir una nova punxada, aquesta vegada a la cuixa dreta, i un cop més les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.

Omoikaemasen (II)

dErsu_! sento com em crida una veu ara ja coneguda, però no per això menys enutjosa. Ja sé el que hauries de fer... escriure sobre tu mateix, que això sempre agrada... no, entén-me, no es tracte d'explicar les teves misèries, només faltaria, sinó d'inventar-te un personatge, fer-te'l teu, i bellugar-lo per situacions concretes del dia a dia on es mostrin les seves, vull dir les teves innombrables qualitats i es vegi que actues sempre amb un irreprotxable capteniment moral esquitxat d'un cert cinisme, com el Bogart d'aquelles pel·lícules antigues. I podries escriure, també, del menyspreu que et mereixen els poderosos, que això encara agrada més, quan aquests intentin atansar-se't amb la intenció d'aprofitar-se del teu prestigi. Però compte, també hauries d'humanitzar-te tot confessant algun vici que faci de bon portar, com ara una certa afició alcohòlica que en cap cas t'hauria d'arribar a dominar mai, doncs ja saps que els personatges massa perfectes resulten antipàtics... i per acabar de lligar-ho tot podries insinuar alguna falta del passat que et transformà en el que ara ets i que hauries d'anar desgranant de mica en mica...

I sobtat de retrobar-lo, doncs poc em pensava que hom pogués sobreviure a tan forta calorada (entre tres i sis mil graus Celsiu, diuen) i a una pressió de més de tres milions d'atmosferes, resto estupefacte. Però la sorpresa inicial no triga a donar pas a la incomoditat, l'incomoditat a l'enuig i l'enuig a la còlera, i sense voler-me contenir prenc a l'enutjós poca-solta amb força pel coll i l'estrenyo tant com puc amb la lloable intenció de provocar-li una segura i definitiva mort. Però quan em sembla que ja cedeix, que el color violaci de la seva pell ja denota que el preuat oxigen li és insuficient i la mort per asfixia ben propera, noto com les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.