Kochira wa Guilliam-san desu ka (III)

En quedar-me sol torno a fixar-me en la dona que tant s'assembla a l'Stalin, alhora que amb un mocador em llevo la marca vermellosa que m'ha restat a la galta. Finalment, ja convençut que em trobo davant del temible Koba, m'afanyo a treure el piolet que sempre duc al sarró, i abans que ningú s'adoni de res, li esventro els budells tot declamant hipòcrites consignes revolucionaris en defensa de Lev Trotski i el POUM. La resta de passatgers resta estupefacte, i aprofitant-se de la moderna tecnologia de telefonia mòbil truquen als serveis d'emergència, alertant de la presència d'un psicòpata que ha escomès a una passatgera. En adonar-me que parlen de mi miro d'explicar-me tot dient-los que acabo de deslliurar el món d'un tirà, Iòsif Stalin. Però un setciències em respon que Stalin va morir va fa molt de temps, el cinc de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a l'edat de setanta-tres anys, a causa d'una embòlia, essent la seva mort cantada per Pablo Neruda. No, per Alberti, sento que crida un home des del fons del vagó, i en un tres i no res es munta un imponent guirigall entre apologetes de Neruda i d'Alberti, que degenera en una batussa generalitzada.