Amerika no sakka

D'uns anys ençà, aprofitant els períodes de vacances escolars, acostumem a hostatjar a casa noies angloparlants, d'habitud nord-americanes, que a canvi d'un llit i de tres àpats diaris fan de cangur dels menuts les hores que nosaltres treballem. Acostumen a ser noies que tot just han acabat els seus estudis universitaris i que volen viatjar i conèixer món abans d'iniciar la seva vida laboral. Passen cosa d'un mes amb nosaltres i després continuen el seu viatge per la pintoresca Europa, on tot ho troben sorprenent i bonic. Hem tingut noies provinents de Califòrnia, Texes, Geòrgia, Maryland, Montana, Carolina del Nord, Nova York ...  essent totes elles extremadament responsables i complidores amb allò que se'ls hi demana, i afables i entusiastes en el tracte diari. Un encant de noies, com si diguéssim.

I amb totes arriba el moment que em comentem que em deu agradar molt llegir, en veure com veuen que la casa és farcida de llibres i en veure com veuen com sec sovint a llegir. És aleshores que s'inicia un monòleg sobre preferències literàries (sembla ser que les universitàries nord-americanes només llegeixen per obligació acadèmica), i acostumo aleshores jo a esmentar els autors nord-americans que més em plauen, com ara Melville, Anderson, Faulkner, McCullers, Capote, Plath, Foster Wallace ... noms, tots ells, que els hi són ben desconeguts, talment els hi parles de Pere Calders o Mercè Rodoreda.

I potser el proper cop ho faci, esmentant les novel·les novaiorqueses de la Rodoreda i el cicle de Yoknapatawpha de Peter Calders, autor molt influenciat per tota la colla aquella de Sabadell, petita població del Valleshire, a l'estat de Delaware.

Frankie-chan no otōto

- I coneixerem tothom. Ens acostarem a la gent i els coneixerem de seguida. Anirem caminant per una carretera fosca, veurem llum en una casa i trucarem a la porta i els desconeguts s'afanyaran a obrir-nos i diran: "Passeu! Passeu!". I coneixerem aviadors condecorats, i gent de Nova York, i estrelles de cinema. Tindrem milers d'amics, milers i milers d'amics. I pertanyerem a tants clubs que fins i tot en perdrem el compte. Serem membres del mon sencer. Noihome! Homenoi!

Qui així parla, curulla d'entusiasme i amb un gros ganivet a la mà, és na F. Jasmine, amb F de Frankie, Frankie Addams, personatge diguem-ne que protagonista de la novel·la homònima de na Carson McCullers. I no sé jo sí serà la clarividència de l'autora, o simplement que els adults hem mudat en adolescents, però en el desig de na F. Jasmine no puc més que veure el món que m'envolta, on tothom s'atansa a tothom i on tothom diu ser amic de tothom, talment un tal Mark Zuckerberg no fos més que el germà petit i molt espavilat de na F. Jasmine.

McCullers-chan no hon o yonde imasu

Cada dia era com el dia anterior però més llarg, i ja no li feia mal, escriu Carson McCullers segons traducció de Jordi Martín Lloret a Frankie Addams, novel·la que avui em plau incloure dins el gènere poc llaminer de novel·les protagonitzades per adolescent desorientats, si se'm permet l'evident pleonasme.

I bé podria acceptar jo com a definició d'adolescència aquest cada dia com el dia anterior però més llarg, entenent que el ja no li feia mal potser significaria el moment del pas de la dita adolescència a la dita joventut, essent aleshores el pas de la dita joventut a la dita edat adulta el moment en que cada dia és com el dia anterior però més curt, i on tot torna a fer mal.

Pollença ni imasen

És a les lleixes corresponents a la dita literatura germànica, on resto sobtat per la presència de tres esprimatxats llibres escrits per Thomas Bernhard, que corresponen a les tres darreres parts de la seva pentalogia autobiogràfica. Amb anterioritat jo ja havia comprat i llegit les dues primeres parts de l'esmentada pentalogia, traduïdes per na Clara Formosa i editades per Edicions del Salobre, i si ara resto sobtat és perquè si bé na Clara Formosa també signa aquestes tres traduccions, l'edició és de El Gall Editor. 

La primera suposició que faig per mirar d'explicar-me el canvi d'editor sembla confirmar-me-la un dels llibreters, que després d'una breu consulta em comenta que ja fa més de dos anys que no reben cap novetat provinent d'Edicions del Salobre. Jo li agraeixo la gestió i enfilo cap a casa, no sense un cert record pels desconeguts editors pollencins i no poc agraïment pel plaer obtingut amb la lectura d'altres autors també per ells editats, com ara Vidal, Stevenson, McCullers o Citati.

Sōdesune

No hi havia res de millor que això: explicar la veritat i sentir-se escoltat, diu, en un cert moment, un dels personatges secundaris. Explicar la veritat i sentir-se escoltat, certament, sobretot si el nostre interlocutor es diu John Singer i és sord-mut. I no és endebades que el protagonista, John Singer, sigui sord-mut i sigui apreciat per tothom, doncs, en opinió de tothom, a tothom sembla escoltar, també entendre. I això és tan cert que fins i tot John Singer té al seu John Singer particular, que respon (poc, això sí) al nom d'Antonapoulos, també sord-mud, només faltaria, que ni sap de lletra ni entén gaire el llenguatge dels sord-muts, però això, és clar, tant és, o, més aviat, és condició necessària per a que tothom, John Singer en aquest cas, li pugui explicar la veritat i sentir-se, com deia aquell, escoltat.

La resta, aquí.