Kochira wa Frisch-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, em sembla capir que el tema de la novel·la (encara No sóc Stiller, de Max Frisch) és la impossibilitat de deixar de ser aquell que els altres creuen que som i, fins i tot, de deixar de ser aquell que nosaltres mateixos creiem que som, i de com la fugida no és mai la solució. El tema que capeixo és, doncs, un conflicte individual, de l'individu vers ell mateix i de l'individu vers els seus coneguts i saludats.

Altres, però, probablement amb més senderi que no pas jo, veuen en aquesta mateixa novel·la un toc d'alerta sobre les nostres cofoies societats occidentals, tan democràtiques i pulcres elles, si més no la suïssa. És a dir, fan una lectura que presenta un conflicte de caràcter col·lectiu.

Encara em falten pàgines, i no pas poques, per finir la lectura, però un cop més em sembla clar que el tema d'una novel·la no depèn pas de les intencions de l'autor, ni tampoc de les paraules que aquest escrigué, sinó del lector de torn, jo mateix en aquest cas, que un cop més nego la possibilitat d'interessar-me per res que sigui col·lectiu i ho redueixo tot a l'únic tema que em sembla possible, la inevitable, i no exempta de joia, insatisfacció amb el propi viure.

Kochira wa Frisch-san desu ka

Es pot explicar tot, menys la nostra vida real... aquesta impossibilitat és la que ens condemna a restar essent tal com els nostres coneguts ens veuen i ens reflecteixen, ells, que pretenen conèixer-me, que es qualifiquen d'amics meus i mai no consentiran que canviï, són els qui destrueixen la meravella (allò que no puc explicar, allò inefable que no puc demostrar), tan sols per poder dir: "Jo et conec", escriu el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, a No sóc Stiller.

Però aquest sintagma, el de la vida real, em torna a resultar problemàtic, i no és que no comparteixi el neguit de l'autor en veure com els altres diuen conèixer-lo, diuen conèixer-me. Però aquest fals coneixement dels altres no converteix, de cap de les maneres, al nostre coneixement en real, veritable o autèntic, adjectius tots ells que haurien de ser esborrats dels diccionaris, doncs més enllà d'aforismes socràtics, el suposat coneixement que hom té d'un mateix no és pas gaire diferent del suposat coneixement que en tenen els altres 

I d'aquí, potser, les paraules que una mica més endavant escriu també el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, que un sigui idèntic a si mateix, perquè en cas contrari un no ha existit mai. I és que, més enllà d'aforismes cartesians, existim?

Kono monogatari no taitoru

De la lectura tot just encetada aquest matí dedueixo el que hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina enlloc del circumstancial títol actual. I no és que O-TeArai, literalment l'honorable lloc on rentar-se les mans, no em sembli (sobretot si prenc en consideració el precedent de la higiènica història del tal Ponç Pilat) un títol apreciable.

Però és que la lectura tot just encetada aquest matí, No sóc Stiller, de Max Frisch (autor en no poques coses comparable a Dürrenmatt), em fa evident el que amb certesa hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina, No sóc dErsu_, o, a tot estirar, Jo no sóc en dErsu_, doncs aquell que tot això escriu, jo mateix, i que tant es complau en fer-se dir dErsu_ no és, com ja ha quedat dit manta vegades, el tal dErsu_.