dissabte, 8 de maig de 2010

Dare ga tōbō desu ka

És una confusió habitual creure que hom, quan fuig, fuig dels altres. O, confusió encara més extravagant, que hom fuig d'un mateix. Però, malfactors a banda, hom sempre fuig d'aquell a qui els altres reconeixen en nosaltres, d'aquell amb qui poc ens plau que ens confonguin, d'aquell que de cap de les maneres volem ser. Hom fuig, doncs, de l'horror a esdevenir aquell amb qui ens confonen. I és només després d'haver aprés a conformar-nos amb ser aquell qui els altres creuen que som, o a no ser-ho, però havent aprés a menystenir l'inevitable equívoc, que hom pot fer mitja volta i tornar a viure en companyia dels seus semblants, aquells que ja fa temps van decidir ser qui ens pensem que són.

2 comentaris:

myself ha dit...

Magnífic anàlisi. I quan cada persona diferent ens veu d'una manera diferent i es pensa que som d'una determinada manera? Suposo que no ens quedarà més remei que ser, ni que sigui un puzzle de totes les peces que els altres veuen en nosaltres...

Antígona ha dit...

Conformarse es, sin duda alguna, la palabra perfecta. Porque nunca dejará de haber un hiato entre aquello los demás creen que son y lo que nosotros mismos creemos ser. Ahora, que tampoco dejará de haberlo nunca entre aquello que algunas veces creemos ser y aquello que otras veces creemos ser. Lo que, desde todas las perspectivas posibles, está de antemano excluido es la posesión de la verdad de nuestro "somos". Ni los otros la tienen, ni nosotros la tenemos.

Cómo no, tu reflexión me recordó a "Persona" de Bergman y al imposible sueño de ser. Qué obsesión tengo con este hombre.

Un beso