Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Dare ga Ulisses-san desu ka (II)

És coneguda per grans i petits la resposta que el murri Ulisses donà a Polifem quan aquest li demanà el nom. Ningú, respongué l'enginyós fill de Laertes, em dic Ningú. I és també conegut de tothom que gràcies a semblant resposta Ulisses salva la vida, la seva, i la de no pocs dels seus companys, que altrament haguessin servit d'àpat al monstruós cíclop, golafre carnívor que semblava preferir la carn humana per sobre de la d'altres bèsties, mamíferes o no, com ara xais o bous, pollastres o conills, cangurs o estruços, cargols o formigues. Però més enllà de l'enginy o la facècia en la resposta, i si Ulisses, espaordit per la visió de la lletja parca que semblava esperar-lo, hagués restat privat de la seva proverbial murrieria i hagués respost amb aclaparadora sinceritat a la demanda del cíclop? I si Ulisses, potser per primer cop a la seva vida, hagués admet que ell, com tothom, no és Ningú?

O és que vostès, benvolguts lectors, creuen ser algú?

Futatabi

I no val la pena recordar aquí que Víctor Hugo, quan volgué assenyalar com a principi de l'art modern la famosa teoria del grotesc, passà moltes dificultats enfront de Vulcà, de Polifem, de Silè, dels tritons, dels sàtirs, dels ciclops, de les sirenes, de les Fúries, de les Parques, de les harpies, del Tersites homèric, ... escriu també Pirandello, encara a L'humorisme.

I més enllà de tornar a ensopegar amb el tal Tersites, cosa sempre agradosa, les paraules de Pirandello tenen el gros defecte de fer-me refermar en allò que crec: que de tota teoria, fora de la bellesa amb que aquesta sigui expressada, poc o res se'n pot esperar, excepció feta, és clar, de fer-nos avinents els neguits i anhels d'aquells que gosaren formular-la, d'aquells folls insensats que cregueren poder abastar el món amb les seves mans. I si bé fora neci prendre's seriosament res del que cregueren assolir, bé cal honorar a aquells que ho intentaren, aquells que ferms davant del desconegut, lluny de girar cua i fugir espaordits, gosaren abocar-se al buit i cregueren entendre alguna cosa.

Homer-san no monogatari (II)

Ja fa un cert temps em va plaure escriure sobre la possibilitat, potser quimèrica però certament llaminera, que sota el nom d'Homer s'amagués Polifem, l'insensat fill de Posidò que diuen que regnà sobre els ciclops. Passat el temps, la possibilitat esbossada, potser quimèrica però certament llaminera, resta en el més agradós dels oblits, en no haver estat recollida per cap dels doctes especialistes que estudien la qüestió homèrica, ni tampoc per cap dels indoctes generalistes que no l'estudien gens. Però una dada és irrefutable, els ciclops, Polifem inclòs, no existeixen ni han existit mai, en no haver-hi cap dada sensata que documenti la possible presència de gegants d'un sol ull que s'alimentin de carn humana. De la mateixa manera, cada cop hi ha més unanimitat en l'autoanomenada comunitat científica que el tal Homer, el cec de Quios, tampoc no va existir mai. Coincideixen, doncs, ambdós personatges en una no-existència que el sensacionalisme demagog que em caracteritza m'obliga a qualificar d'evidència sumària, meridiana i irrefutable de l'indiscutible fet que, sota el nom d'Homer, s'amaga Polifem, l'insensat fill de Posidò qui diuen que regnà sobre els ciclops.

Homer-san no monogatari

No és escrit enlloc, però tan cert com que l'Hades esdevindrà la nostra llar, és ver que Polifem voltà per tota la mar en busca d'aquell que l'eixorbà l'ull, per fer-li present d'hostatgia. I a cada nou port on abarloava el ràpid navili, demanava notícia del fill de Laertes a tots els moridors que topava. Però els més no en sabien res d'un tal Ulisses, i havia de ser Polifem qui els expliqués el poc que sabia del murri Ningú. Algun cop, però, Polifem trobava a algú que sí havia sentit a parlar del cap dels itaquesos, i era aleshores ell qui escoltava la narració del desconegut, que potser afegia una nova baula o aclaria alguna foscúria del que el ciclop ja sabia. I amb el pas dels anys, doncs llarga és la vida del ciclops, Polifem arribà a conèixer tota la història, des de les llunyanes noces de Cadmo i Harmonia, a la caiguda de Troia i el penós retorn del laertíada. Però per aleshores Polifem ja no era més que un vell impedit que poc podia marxar de Quios, l'illa que l'hostatjava des de que les xacres de la vellesa li manllevaren les darreres forces. I allà, a Quios, per un gibrell de vi dolç explicava la història sencera a tots els que la volguessin conèixer, que eren molts, doncs la seva fama es feu gran i de lluny venien, travessant la mar, per escoltar-lo i aprendre la rondalla. I així Polifem esdevingué Homer, que vol dir cec, el cec de Quios, que és com l'anomenaven, i feu immortal a aquell de qui més va desitjar la mort, Ulisses, aquell fill de Laertes que (per sempre més) a Ítaca té les estades.

Kochira wa Ulisses-san desu ka

Lluny de l'odiós estadista de la Ilíada, i lluny també de l'intrèpid aventurer de l'Odissea, l'Ulisses recreat per Bartra a les pàgines d'Odisseu se'm presenta com un personatge nou, del tot desconegut. Cert que el seu fill es diu Telèmac, la seva dona Penèlope i el seu pare Laertes. Com també és cert que ha d'alliberar a la seva colla dels plaers del lotus, encegar al golut Polifem, i davallar a les estades de l'Hades en busca de la paraula del clarivident Tirèsies. Però l'Ulisses de Bartra se'm fa tan proper que poc m'estranyaria trobar-me'l al carrer, fent cua a la caixa del supermercat, o assegut a la platea d'un cinema, potser veient la lamentable Troia de Wolfgang Petersen, un cop, això sí, hagués enllestit el seu famós retorn.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.