Kaku hito, yomu hito

És possible, fins i tot probable, que aquells que escriuen (en podria dir escriptors, però prefereixo dir aquells que escriuen) tinguin una idea més o menys precisa, més o menys completa, més o menys desenvolupada, d'allò que volen escriure.

Aleshores, a aquells que llegim (en podria dir lectors, però prefereixo dir aquells que llegim allò que escriuen aquells que escriuen), ens ha d'importar aquesta suposada idea? És a dir, hem de considerar una obra escrita com la porta d'entrada al particular laberint de la persona que l'ha escrita? O, més aviat, podem considerar aquesta mateixa obra escrita per aquells que escriuen allò que llegim com la porta d'entrada al propi laberint d'aquells que llegim allò que han escrit aquells que escriuen? Si fem cas als doctes exegetes que sovint pontifiquen sobre el que van escriure aquells que escriuen allò que altres llegim, sembla que cal considerar com a preferible la primera opció, de manera que una bona lectura per part d'aquells que llegim seria la que ens duria pel laberint d'aquell que ha escrit allò que llegim. Per contra, si decidim obviar tota exegesi i tirem pel dret, res ha d'importar-nos l'hipotètic laberint d'aquell que ha escrit allò que llegim aquells que llegim allò que escriuen aquells que escriuen allò que llegim, i podem centrar-nos en el propi laberint, que prou feina dóna.

Sigui com sigui, potser sí que hagués sigut preferible dir escriptors d'aquells que escriuen i lectors d'aquells que llegeixen allò que escriuen aquells que escriuen allò que llegeixen aquells que llegeixen allò que escriuen aquells que escriuen allò que aquells i etcètera.

Anata wa nusumu koto wa arimasen

A més del que aquí es pot llegir, sempre he tingut el lleig costum d'escriure altres coses. Primer a mà, a bolígraf, sobre els fulls en blanc, ratllats o quadriculats de no poques llibretes, amb la meva lletra diminuta i atapeïda, difícil de desxifrar. També a màquina, amb una Olivetti Lettera 32. Després amb l'ajut de l'ordinador, fent servir diversos editors de text, o en incomptables esborranys de correus. Sigui com sigui, masses són els arxius i llibretes que acumulo amb versions i reversions de tot allò que em capfica o m'interessa a cada moment, que acostumen a ser nicieses volubles i canviants, sovint irrellevants. El cas és que fa un parell d'anys vaig fer arribar un d'aquests arxius, la desena versió d'una ficció força inversemblant que se m'allargava massa, a un cert lector d'aquestes pàgines demanant-li la seva opinió. Dubtava jo, i no sabia veure si el que estava escrivint tenia algun tipus de sentit, si pagava la pena de continuar o era millor engegar-ho a la bassa i passar pàgina. I com a resposta per part d'aquest cert lector, vaig rebre una proposta de publicació en una editorial de nova creació que aquest cert lector tenia previst engegar.

El cas és que el temps ha anat passant, aquesta nova editorial ja fa cosa d'un any que belluga sota el curiós nom de La Segona Perifèria, el meu text ha arribat a la seva enèsima versió, i aquest cert lector s'ha convertit en el meu insensat editor, que ha arriscat nom i diners en portar a les llibreries el que a mi em sembla una ficció de dubtós interès. No obstant això, aquí la trobaran, si així els hi plau.

Watashi wa yama o arukimasu (II)

Però no només són els paisatges llegits, també és el record dels paisatges trepitjats, dels paisatges viscuts, dels paisatges enyorats, allò que em permet espigolar aquí i allà els elements necessaris per construir-me un nou paisatge fet a mida, un indret sempre volàtil i contingent que es transforma segons l'humor que em pren a cada moment.

I això torna a ser així especialment en el record de la natura mineral d'alta muntanya. La travessa feta al llarg de les crestes de Salenques i Tempestats, els espadats de la cara nord del Cadí, la imponent cara nord del Pedraforca, el circ de Gavarnie, les agulles d'Amitges... Però, un cop més, que en sé jo d'aquells paisatges, que en sé jo del que vaig viure fa anys, quan m'arrapava a les arestes d'aquelles roques cantelludes, que en sé jo d'aquell que potser vaig ser. Però quin goig, això sí, deambular per aquests indrets inexistents que el record em permet, encara avui, crear i trepitjar.

Watashi wa yama o arukimasu

Sovint em plau llegir llargues i detallades descripcions de paisatges. No pas, és clar, per fer-me una idea del paisatge descrit, avinentesa impossible i potser indesitjable. Tampoc per copsar la impressió que el paisatge de torn ha produït en la veu narradora, atès que encara és més difícil accedir al pensament dels altres. No, no pas. És, tan sols, que la lectura de llargues i detallades descripcions de paisatges em permet espigolar això i allò per tal de construir-me un nou paisatge a mida, un indret volàtil i contingent que es transforma segons l'humor que em pren a cada moment.

I això és així especialment en la descripció de la natura mineral d'alta muntanya, per exemple amb les tarteres i geleres per on deambula el monstre creat pel doctor Frankenstein, o amb els espadats per on transita el tinent Drogo en els seus intents de precisar amb exactitud una línia fronterera. Què sé jo de com eren aquells paisatges, si és que eren, què sé jo de com els van imaginar Shelley o Buzzati, què sé jo d'aquelles roques. Però quin goig, això sí, deambular per aquells indrets inexistents que aquelles paraules em permetien, em permeten encara avui, crear i trepitjar.

Doko ni ikimasu ka

Abans de fundar Der Blaue Reiter, Kandinski passà una temporada a Murnau, una petita ciutat a la riba del llac Staffelsee, a Baviera. I fou precisament allà on Kandinski concretà moltes de les seves intuïcions en unes pintures ben acolorides i absolutament personals i inconfusibles. El cas és que en els mateixos anys que Kandinski feu estada a Murnau, un jove anomenat Friedrich Wilhelm Plumpe visità la ciutat en companyia d'un amic, essent tan forta la impressió que els paisatges de la ciutat causaren al jove Plumpe, que aquest, un cop inicià la seva carrera en el món de la faràndula, i per no pertorbar el noble cognom familiar, adoptà el cognom de Murnau com a propi. Què devia tenir Murnau, que encisà d'aquesta manera al pintor i al cineasta?

Lübeck, ciutat hanseàtica, també sembla que va seduir a Plumpe, ara ja dit Murnau, que el mil nou-cents vint-i-dos filmà part de la seva pel·lícula potser més recordada, Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, diuen que inspirat per unes pintures de Munch. Aleshores, però, un altre il·lustre ja havia abandonat la ciutat de la seva infantesa. En efecte, Thomas Mann, nascut a Lübeck, retratà la ciutat a Buddenbrooks - Verfall einer Familie, però per aleshores residia a Munic, Baviera, a la vora de la petita ciutat de Murnau.

Molts anys després, el mil nou-cents setanta-nou, Werner Herzog filmà una nova versió de la història de Nosferatu, Nosferatu - Phantom der Nacht, però ho feu a Delft, ciutat que jo mateix vaig visitar als anys noranta, aprofitant l'estada d'uns coneguts a la Technische Universiteit Delft. També vaig visitar Amsterdam, Rotterdam, Hilversum i Utrech. Malgrat això, em va mancar anar a Haarlem, seu del museu Frans Hals. I encara que Hals és nascut a Anvers, fou a Haarlem on cresqué, visqué i desenvolupà la major part de la seva obra, quan la família paterna abandonà Anvers a conseqüència de la Guerra dels Vuitanta Anys.

Aleshores, on anar? Murnau, Lübeck, Delft o Haarlem?

Kochira wa Hals-sama dewa arimasen

Poc abans de marxar un acolorit quadre capta la meva sempre volàtil atenció, Herbstlandschaft in Oldenburg, de Karl Schmidt-Rottluff. El paisatge, en tractar-se d'un paisatge, permet identificar alguns elements, com ara el verd boscà que tanca l'horitzó, un parell de construccions de caràcter agrícola (potser un mas i un corral) i fins a tres amuntegaments de fenc. Però el que em crida l'atenció no és, és clar, cap d'aquests elements, sinó la manera amb què Schmidt-Rottluff omple de color el llenç, com tota la tela és atapeïda de petites taques de colors vius que, si bé poden arribar a recordar la tècnica de van Gogh, es deslliguen per complet dels elements que representen, de manera que decideixo prescindir de crosses figuratives i em deixo seduir pel poder de la composició, per l'amuntegament de colors vius, per la contingència del traç, per la intranscendència d'allò representat.

El cas és que no conec gens l'obre Schmidt-Rottluff, de manera que un cop sóc de tornada a la confortabilitat de la llar cerco informació. I és a la pantalla de l'ordinador on contemplo nombroses pintures que, sota diverses formes, insisteixen en un intens i ben particular ús del color. Però en cap altra pintura trobo una dematerialització tan evident com a Herbstlandschaft in Oldenburg, de manera que allò que més m'ha enllaminit del quadre no és pas una passa més en el camí cap a l'abstracció, tal com jo havia cregut, sinó una simple marrada, una innocent provatura, un petit joc, atès que, ai las, un altre fou el camí triat per Shmidt-Rottluff.

Kochira wa Hals-sama desu

Nou anys després torno a ser davant d'una certa pintura de Frans Hals, Vioolspelende man in een duinlandschap. I com nou anys enrere torno a quedar bocabadat per l'expressivitat del traç de Hals, especialment a l'hora d'empastar les mans del violinista. Però el més sorprenent i admirable és que la pintura de Hals està datada cap el mil sis-cents trenta, avinentesa que més que pintor o retratista, fa de Hals un profeta. Encara mes quan unes sales més enllà ensopego amb una prou coneguda pintura de Monet, la inacabada L'Amazone, del mil vuit-cents vuitanta-dos, on l'instant està perfectament aconseguit amb un traç que en tot em remet a les mans del violinista de Hals, especialment quan Monet suggereix els guants de l'amazona amb unes pinzellades ràpides i evanescents.

I és ennuvolat per l'emoció del moment, que en un tres i no res provo de bastir una nova teoria amb la que explicar l'evolució de la pintura occidental des dels primitivistes anteriors a Hals fins als epígons que li són posteriors, talment Hals fos una mena de punt zero on tot neix i mor. Afortunadament, o no, unes sales més enllà ensopego amb un parell de les pintures que Kandinski pintà a Murnau, d'aquella etapa seva entre puntillista, fauvista i quesèjoista que tant m'enllamineix, i el pensament em fuig aleshores fins a la ciutat bàvara, i d'allà, per sorprenents associacions que ara no venen al cas, a Lübeck, i de Lübeck a Delft, i de Delft a la trista certesa que el museu ja tanca i és hora d'anar passant.

Oji pakkēji

De cop, resto aturat davant d'un petit retrat titulat El tío paquete, de Goya, que per tema, cruesa, tècnica i cromatisme em recorda a les anomenades Pintures Negres que fan estada a l'altra banda del Passeig. El cas és que davant del retrat de Goya, em ve el record dels retrets que Joan Maragall adreçà a Víctor Català amb motiu de la publicació de Drames rurals. Retreia aleshores Maragall a Català que aquesta semblés seduïda tan sols per l'hòrrid de la vida, per allò de repugnant i esgarrifós que té el viure. Però el fet és que, si més no cap al final dels seus anys, Goya fa exactament el mateix que anys després farà Català, talment la seva mirada només sabés veure l'inevitable horror de la condició humana. Només que a Goya ningú no li'n fa retret. Qui gosaria? En canvi, amb Català tots s'hi posen, i ja des de la presentació de La Infanticida als Jocs Florals d'Olot, és lloc comú titllar Català de macabra i exagerada. I ho és? Sens dubte, com també ho és Goya, com potser ho acabarem sent tots, arribat el moment.

Potser és, només, que Català s'hi posà massa aviat. Però, com diu la dita, feina feta no té destorb.