Ima koko de

No voldríem estar vius d’aquí a cent o mil anys, com tampoc no ens hauria agradat estar vius ara fa cent o mil anys. El cor de la qüestió rau precisament en el fet que voldríem que el moment present durés per sempre. Voldríem continuar sent com som i que el món continués sent com és. La mirada present atrapa l’objecte present per posseir-lo i aferrar-s’hi mentre pugui.

Qui això escriu (segons traducció d'Alexandre Ragàs) és William Hazlitt, autor de finals del divuit i principis del dinou, que trobo d'una actualitat que costa de creure. Si no fos, és clar, que de vegades, més aviat sovint, trobo que en res ens distingim d'aquells que ens han precedit, tal com aquells que ens succeiran en res es diferenciaran de nosaltres, pentinats a banda, de manera que la vigència d'aquells autors dels quals ens separen deu, cent o mil anys, tampoc hauria de resultar sorprenent. Encara menys quan Hazlitt conclou que:

Això demostra que l’aferrament no està lligat al fet de ser o al benestar; més aviat tenim un prejudici molt arrelat a favor de la nostra existència immediata, tal com és. L’alpinista no abandonaria la seva roca, ni el salvatge la seva cabana. Nosaltres tampoc no tenim ganes de renunciar a la manera de viure d’ara, amb tots els seus avantatges i desavantatges, i substituir-la per qualsevol altra que la pogués reemplaçar.

Toaru baka no hito

I és amb incrèdula estupefacció, que veig com el jove captaire encaixa la mà amb un dels passatgers del vagó, i com, sense deixar de rapejar, s'abraça també amb una passatgera i tot seguit torna a encaixar amb un altre passatger. És aleshores que la sorpresa inicial se'm transforma en una incerta però ben viva basarda, quan m'adono que el jove captaire es va desplaçant per tot el vagó saludant amb excessiva efusió a tots els passatgers, un per un, per així, suposo, guanyar-se la seva simpatia i part dels seus diners, en ser com és més probable que hom doni almoina a qui li és simpàtic que no pas indiferent o antipàtic.

És per això que de manera dissimulada començo a caminar cap al final del vagó, per així allunyar-me de l'efusió del captaire. Però el captaire continua amb el seu fer, de manera que per molt que jo em desplaci ell també es desplaça, i l'amenaça de ser saludat es manté, especialment quan arribo al final del vagó i la porta tancada de la cabina del conductor em barra el pas. Per provar de mantenir la calma em dic que no passa res, que de seguida arribarem a una nova parada i podré baixar abans no em toqui el torn de ser saludat pel captaire, que just en aquell moment assaja un pas de ball amb una venerable vellarda de cabells cendrosos i espatlles geperudes, que tot seguit li fa a mans un bitllet de vint euros, alhora que amb la mà esquerra prova d'engrapar el cul del captaire, que sobtat es fa enrere i, adreçant una enjogassada mirada a la vellarda, li diu que no el tempti, que està promès, i que a la seva xicota no li agradaria saber que dones tan atractives com ella li grapegen el cul. Aleshores tot el vagó riu i els diners li cauen a raig, en haver agradat als passatgers la facècia del captaire, que riuen i aplaudeixen de bon grat.

Malauradament, en trobar-se en obres la següent parada, el tren no s'atura i de cop em trobo amb el captaire al davant, que encara rapejant em somriu i prova d'encaixar-me la mà. Per sort soc ràpid, i alhora que enretiro la mà li faig que no amb el cap. Però el captaire insisteix, i aprofitant que no tinc escapatòria em torna a oferir la mà, de manera que no tinc altre remei que prendre l'esmolat glavi i escorxar-lo de viu en viu. Aleshores, quan el captaire cau sense vida als meus peus, els passatgers comencen a xisclar i els més porucs es desplacen amb pressa cap a la part posterior del vagó per així allunyar-se de mi, potser temorosos que no en tingui prou amb la sang del captaire. Però aquells poca-soltes no m'han fet res, no han provat pas d'encaixar les seves mans amb la meva, de manera que deso el glavi i prenc el llibre que duc al sarró i continuo amb la lectura que ha interromput l'actuació de l'insensat rapejador, un curt i molt instructiu assaig de William Hazlitt, El plaer d'odiar.

Shi no kyōfu

A On the Fear of Death, un dels petits assajos inclosos en El plaer d'odiar i altres assajos, l’escriptor William Hazlit planteja alguna idea poc habitual sobre com vèncer la por a la mort. Però una mica com passa amb Epicur, quan deia allò de què si quan jo hi soc, la mort no hi és, i quan la mort hi és, jo no hi soc, i, en conseqüència, la mort no ens ha d’importar, al final tot són jocs de paraules que necessiten un cert voluntarisme per prendre-se'ls seriosament. En el cas de Hazlit, l’ocurrència, brillantment exposada, ens ve a dir que morir no és més que tornar a ser aquell o allò que érem abans de néixer. I que si normalment no ens angoixa pensar en aquell abans, no té cap sentit que ens angoixem pel després, que no deixarà de ser el mateix abans, i sens dubte serà un mateix abans-després molt més relaxat, tranquil i satisfactori que no pas el neguit que sovint és l’entremig. Com passa amb Epicur, l’ocurrència de Hazlit és brillant (encara que potser no tant, i potser per això recordem molt més Epicur que no pas Hazlit), però no deixa de ser el que és, una ocurrència, una broma, un joc de paraules que només ens podem prendre seriosament quan som joves, quan, com diu el mateix Hazlit, la idea de la mort se’ns presenta com un concepte abstracte ben allunyat de qualsevol concreció pràctica.