Dürrenmatt-san no hon o yomimashita

Amb la distància que dóna haver deixat reposar la lectura uns quants dies, puc dir que la promesa és una història explicada per un ex-comandament de la policia cantonal de Zuric a un escriptor setciències, el propi Dürrenmatt, i l'esquer, la seva suposada adaptació cinematogràfica, el guió que l'escriptor escriu a partir d'allò que li ha estat explicat. Una mateixa història que serveix per bastir dos relats diferenciats i reflexionar sobre conceptes diferents, doncs si bé el primer ens narra la caiguda d'aquells que no saben entomar que les coses no acostumen a anar com han d'anar, el segon és un precís exercici d'estil on tot va com ha d'anar segons l'estricta normativa del gènere negre que, talment Lang a M, Eine Stadt sucht einen Mörder, es recrea en la figura del psicòpata de torn. 

I en contra del que acostuma a afirmar l'aparent exactitud del càlcul matemàtic, la correcta i no commutativa suma d'ambdues obres, primer l'esquer i després la promesa, supera, en molt, llur aritmètica adició.

Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Oni

Ogre, del francès ogre, potser derivat del llatí orcus, el dimoni de la mort, gegant barbut que apareix en les pintures funeràries dels etruscos. Amb el temps s'ha aproximat al panteó hel·lènic i ha esdevingut un dels noms de Plutó, Dis Pater, l'Hades.

Ogre, del francès ogre, potser derivat d'Ogur, antic nom donat als hongaresos, tal vegada referint-se als vàndals, poble indoeuropeu de família germànica originari de la riba del mar Bàltic, o persona que destrueix una obra d'art sense cap necessitat.

Ogre, personatge de ficció propi del nord d'Europa que es caracteritza pel seu aspecte grotescament humà i per una intel·ligència escassa. Acostuma a segrestar i/o devorar els infants als quals es dirigeixen els relats que protagonitza. Tenen la capacitat de transformar-se en animals endèmics dels boscos on viuen.

Ogre, Schrott, personatge de ficció interpretat per Gert Fröbe a el cebo de Ladislao Vajda el 1958, segons l'obra de Friedrich Dürrenmatt. Schrott, persona apocada i tímida, només trobava consol en la submissió dels més dèbils, això és, dels nens. Nenes, en el seu cas, a les que assassinava.