dilluns, 22 de juny del 2020

Kochira wa Palamedes-san desu

Són moltes les versions sobre la mort de Palamedes, fill de Naupli, rei d'Eubea. En totes elles és Ulisses, Odisseu, qui tramà ardits i enganys contra Palamedes, a qui no perdonava certs fets del passat.

I és que expliquen que, arribat el moment d'anar a guerrejar a Troia, Ulisses fingí follia per tal d'estalviar-se la batussa, doncs espavilat com era prou sabia com d'incerta i arriscada era una empresa d'aquell tipus. I és per això que quan Menelau I Palamedes foren a Ítaca a recordar-li la paraula donada, Ulisses prengué bous i arada i es posà a sembrar sal als camps, fent-se l'orat. Però Palamedes ensumà l'egany i prengué Telèmac, fill d'Ulisses, a qui posà davant dels bous. Ulisses, és clar, desvià els bous per no envestir al seu fill, talment hagués recuperat de cop la raó, i l'engany fou descobert.

I d'aquí que Ulisses, grandíssim fill de puta, li tingués jurada al tal Palamedes, que com a tants d'altres trobà la lletja parca per la malvolença del fill de Laertes, que a Ítaca diuen que tenia les estades.

dijous, 11 de juny del 2020

Dare ga monogatari desu ka

El nucli dramàtic de tota obra narrativa s'ha de poder formular amb una pregunta, i a més amb una pregunta que es pugui respondre amb un sí o amb un no. ¿Aconseguirà el capità Ahab matar la balena blanca? Aconseguirà el vell de Hemingway capturar el gran peix espasa?

Ja fa temps que sé que la idea que Sànchez Piñol té sobre què és la literatura no és la mateixa que en tinc jo. Encara més, Sànchez Piñol sembla tenir una idea molt clara sobre què és la literatura (tal com es pot llegir al pròleg que ha escrit per la nova traducció del Robinson Crusoe que acaba d'editar la Bernat Metge), i jo no en tinc cap idea clara, ni tan sols difusa, sobre què és i què no és la literatura.

El que sí sé és que les dues-centes onze mil set-centes seixanta-tres paraules de Moby Dick fan alguna cosa més que informar-nos de si la el bon capità Ahab mata o no mata a la balena blanca, avinentesa crec que irrellevant, essent tal vegada aquesta cosa més allò que potser és la literatura.

diumenge, 7 de juny del 2020

Mō hoshikunai

Otra vez, no. Una vez ya es demasiado, és el vers final d'un més que conegut poema de Fonollosa. Un d'aquells poemes rodons, exactes. Un d'aquells poemes que permeten sentir-se un pam per sobre del comú dels mortals, d'aquells pobres infeliços que encara ara combreguen amb rodes de molí, que incapaços d'acceptar la pròpia finitud es complauen en imaginar absurditats diverses, com ara la que dóna títol al poema, la transmigració en una altra espècie, o la que pot semblar més llaminera als fornicadors, la del paradís islàmic de la Jannà.

I és potser aquest l'únic problema del poema, aquest to de superioritat, aquest punt de vista propi del convençut, de l'agnòstic militat, de l'integrista que no dubta ni per un instant de la certesa de les pròpies creences.

El poema sí que hagués resultat encara més rodó si l'hagués escrit un catòlic, o un protestant, un musulmà o un budista. Algú que, convençut que una segona part és possible, es permet el luxe de renunciar. Però dit per un agnòstic, xerrameca. De la bona, però xerrameca.