Dare ga Pomona-chan desu ka

Avui em plau escriure alguna cosa sobre Pomona, nimfa romana que diuen que vetllava pel bon creixement dels fruits, com ara els albercocs que tant m'agraden. Però poques coses en sé, de la tal Pomona, només el que explica Ovidi a Les metamorfosis i Servi a In tria Virgilii Opera Expositio, que no és gaire. L'un l'aparella amb Vertumne, déu d'origen etrusc, i l'altre amb el mític rei Picus, fill de Saturn. Però era bella, Pomona? espurnejaven, els seus ulls? eren gràcils, les seves maneres? esmolat, el seu enginy? pietós, el seu cor? bondadosos, els seus sentiments? àrdida, la seva concupiscència? regulars, les seves deposicions?

I si bé és cert que no són poques les pintures que ens mostren a la tal Pomona en no poques pinacoteques escampades per l'ample geografia del no menys ample món, totes elles són dispars i no responen a cap model original, només a la moda de l'època en que foren pintades i als capricis de llurs respectius autors. Així la Pomona de Melzi resulta pulcre i endreçada, enigmàtica la de Rosetti, i fràgil i esberdalissa la de Van Dyck. Però... com devia ser la Pomona que vagarejava pels voltants de Roma tenint cura d'albercocs i prunes, magranes i cireres? com devia ser la Pomona que tal vegada tan sols vagarejava i encara vagareja pels pensaments d'aquells que ens complau imaginar-la?

Kono monsutā wa nan desu ka

En parlà Homer a la Ilíada, també Hesíode a la Teogonia, Ovidi a les Metamorfosis, pseudo-Apol·lodor a la seva Biblioteca, Higini a les Faules, i més tardanament els bizantins Isaac i Joan Tzetzes en el seus comentaris de la Cassandra de Licòfron. Els uns afirmaren que tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i d'altres li atribuïren una curiosa bicefàlia. En el que tots semblaren coincidir fou en la seva capacitat de treure foc per la boca a voluntat i en el seu mal caràcter. També fou opinió comuna que feia estada a Lídia, part occidental de l'actual Anatòlia, i que era filla de l'escurço Equidna i de Tifó, ésser monstruós de filiació dubtosa. I hom també coincidí en afirmar que fou l'heroi Bel·lerofontes, de la casa de Corint, qui li donà mort en introduir-li un tros de plom per la boca, que fongué per causa de l'escalfor de les flames, amb l'ajut d'una llarga pica.

I avui, dimarts divuit de setembre de 2012, és de celebrar que un nou estudiós, Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, presenti al públic el resultat de les seves investigacions en un breu treball d'indubtable mèrit i excel·lent redactat, que desitgem esdevingui canònic entre tots els quimeristes de pro, aquells que ens complaem en prendre com a desitjables les fantasies del nostres esperit.

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.