dimarts, 27 de maig de 2014

Dare ga Pomona-chan desu ka

Avui em plau escriure alguna cosa sobre Pomona, nimfa romana que diuen que vetllava pel bon creixement dels fruits, com ara els albercocs que tant m'agraden. Però poques coses en sé, de la tal Pomona, només el que explica Ovidi a Les metamorfosis i Servi a In tria Virgilii Opera Expositio, que no és gaire. L'un l'aparella amb Vertumne, déu d'origen etrusc, i l'altre amb el mític rei Picus, fill de Saturn. Però era bella, Pomona? espurnejaven, els seus ulls? eren gràcils, les seves maneres? esmolat, el seu enginy? pietós, el seu cor? bondadosos, els seus sentiments? àrdida, la seva concupiscència? regulars, les seves deposicions?

I si bé és cert que no són poques les pintures que ens mostren a la tal Pomona en no poques pinacoteques escampades per l'ample geografia del no menys ample món, totes elles són dispars i no responen a cap model original, només a la moda de l'època en que foren pintades i als capricis de llurs respectius autors. Així la Pomona de Melzi resulta pulcre i endreçada, enigmàtica la de Rosetti, i fràgil i esberdalissa la de Van Dyck. Però... com devia ser la Pomona que vagarejava pels voltants de Roma tenint cura d'albercocs i prunes, magranes i cireres? com devia ser la Pomona que tal vegada tan sols vagarejava i encara vagareja pels pensaments d'aquells que ens complau imaginar-la?