dissabte, 10 de maig de 2014

Kyō no kakimono (XII)

És difícil escriure sobre no res. Provar, endebades, d'observar el buit en dirigir la mirada cap enlloc sense fixar-la en res del que ens pugui arribar a envoltar, en estar, com estem, sempre envoltats d'objectes o persones, com ara les parets d'una cambra si som a l'interior d'un habitatge, l'alineació de l'arbrat si som al carrer, o la desagradable corporeïtat dels altres si ens trobem en companyia d'enutjosos desconeguts. I si per un bell atzar som capaços de mirar sense veure, encara resulta més difícil obviar-se a un mateix i defugir la temptació d'observar-se, i així acabem parant atenció a la primera banalitat que ens passa pel cap o, encara pitjor, observem i analitzem el propi procés d'escriptura i ens acabem lamentant, tal com ara faig jo, de la dificultat d'escriure sobre no res.