dimarts, 20 de maig de 2014

Kochira wa Verdaguer-sama desu (II)

I així com la prosa de Verdaguer em resulta del tot plaent, el contingut de les seves paraules m'embafa. I no pas per què trobi que li manca raó en la seva disputa amb el senyor bisbe, ans al contrari, resto embafat de l'excés de raó que sobreïx de totes i cadascuna de les paraules que escriu. I aquesta potser és, goso creure, la clau de volta del cas Verdaguer, l'excés de raó del poeta. Doncs només algú tan convençut com ell ho estava de la justesa de les pròpies raons i de la malvolença i malvestat dels seus contraris, és capaç d'actuar amb semblant turpitud, en creure, com devia creure el bon mossèn, que amb seguir en tot moment la llei de Déu amb sincer entusiasme n'hi havia prou per reeixir en les coses del món, quan és cosa sabuda que ni sinceritat ni entusiasme són qualitats que agradin als homes, entre els quals, ai las, crec incloure'm.