dimecres, 29 de març del 2017

Watashi wa arukimasu ga suki desu (II)

D'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent  i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas. I si bé és cert que sóc alt, i que no acostumo jo a trobar-me amb gaires persones que em superin en alçada, dubto molt que aquests darrers dies hagi jo crescut, que als meus anys hagi fet una estirada. A què dec, doncs, aquest aeri passar la mirada per sobre testes alienes, cabelludes o esclarides, pentinades o escabellades, rosses o morenes, tintades o emblanquides? Cert que en ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, visc en la certesa de ser millor que qualsevol d'aquells que tenen la dissort de no ser jo. Però aquesta certesa sempre m'ha acompanyat, i encara recordo com, sent jo un infant desnerit i solitari, ignorat per tots aquells que m'envoltaven, ja covava dins meu la no sempre plaent certesa de la meva evident i poc fonamentada superioritat. Què ha canviat, doncs, aquests darrers dies? Què potser el meu caminar s'ha fet més alat? que tal vegada els meus peus, en petjar el dur panot de les voreres, m'aixequen uns centímetres més amunt del que era habitual? Què m'he tornat encara més fatxenda? Ho dubto. Però, sigui com sigui, d'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas.

I tal vegada, distret amb tant enlairament, és per això que, d'uns dies ençà, els meus peus trepitgen més merda que mai.

dilluns, 20 de març del 2017

Kinō eiga o mimashita (X)

El principal desencís no és pas pel bunyol en sí, ni per la manca de qualsevol consideració per l'original, només faltaria. El principal desencís, el principal enuig, és, només, per aquest malbaratar el temps i el talent d'algú com el senyor Villaronga, d'algú capaç d'escriure i dirigir obres com ara Tras el cristalEl marAro Tolbukin o un cert documental sobre Miquel Bauçà, fent la feina que bé hagués pogut fer qualsevol estiracordetes que haguessin arreplegat en un mòdul formatiu d'imatge i so. 

I si de cas per la propera, quan toqui estifollar, que sé jo, Rodoreda, Todó o la mare del Tano, que la senyora Isona faci un curset on line i es posi ella mateixa a fer veure que algú dirigeix, que l'èxit, en aquest país nostre, ja el té assegurat.

dissabte, 18 de març del 2017

Frankie-chan no otōto

- I coneixerem tothom. Ens acostarem a la gent i els coneixerem de seguida. Anirem caminant per una carretera fosca, veurem llum en una casa i trucarem a la porta i els desconeguts s'afanyaran a obrir-nos i diran: "Passeu! Passeu!". I coneixerem aviadors condecorats, i gent de Nova York, i estrelles de cinema. Tindrem milers d'amics, milers i milers d'amics. I pertanyerem a tants clubs que fins i tot en perdrem el compte. Serem membres del mon sencer. Noihome! Homenoi!

Qui així parla, curulla d'entusiasme i amb un gros ganivet a la mà, és na F. Jasmine, amb F de Frankie, Frankie Addams, personatge diguem-ne que protagonista de la novel·la homònima de na Carson McCullers. I no sé jo sí serà la clarividència de l'autora, o simplement que els adults hem mudat en adolescents, però en el desig de na F. Jasmine no puc més que veure el món que m'envolta, on tothom s'atansa a tothom i on tothom diu ser amic de tothom, talment un tal Mark Zuckerberg no fos més que el germà petit i molt espavilat de na F. Jasmine.

dimarts, 14 de març del 2017

Shinbun o kaimasu

Avui he somniat que passejava un gos, grossa absurditat, en ser-me com em són odiosos i desagradables els animals d'habitud no comestibles. No obstant això, allà era jo, dins el somni, de passeig per la vorera de no sé pas quin carrer amb un gos menut i nerviüt que estirava la corretja de valent, fent-me anar amunt i avall segons el seu particular i volàtil desig, fins que en un cert moment s'aturava i s'arronsava, senyal inequívoc de la seva evident intenció de posar-se a cagar. Aleshores jo, esglaiat en adonar-me de les intencions del ca, l'estirava amb força i li cridava que s'aturés, que no era aquell moment ni lloc adients per buidar budells, que allò que pretenia fer requeria d'una certa intimitat, que ni parlar-ne. Però el gos, indiferent a la indubtable sensatesa de les meves paraules, m'imposava el seu caprici i deixava anar una cagarada abundant i pastosa, més pròpia d'un adult obès i sobrealimentat que no pas de la menudalla que em passejava. És aleshores que m'he vist en la necessitat de cercar un quiosc, comprar un diari qualsevol, i de tornada al lloc dels fets recollir l'abundosa femta, dipositar-la en un contenidor adient, i frisar per tal que ningú no hagi vist com en dErsu_, el favorit dels Déus, recollia les caques d'un petaner qualsevol.

Encara sort de la indubtable utilitat de la premsa impresa.

dijous, 9 de març del 2017

Waddan ni ikimasu ka

I és caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, que de cop sobte ensopego i caic sobre la tòrrida i eixuta sorra, on hi resto estès al llarg d'un lapse de temps indeterminat, tal vegada segons, potser minuts, qui sap si hores o dies, fins que em crida l'atenció l'estranya lluentor d'un petit objecte que tinc als peus, sens dubte el responsable de l'ensopegada soferta. I en prendre l'objecte amb les mans trobo que es tracta d'una vella llàntia d'oli, potser caiguda del farcell d'algun dels camells que en llarga caravana fa la ruta de Kufra, i que em recorda la història aquella que diuen que s'esdevingué a un tal Aladí, quan aquest també ensopegà amb una certa llàntia. És aleshores que m'apresso a fregar la llàntia amb la vora de la samarreta i, talment el fabulós relat de la princesa Xahrazad, tot seguit em trobo envoltat per un estrany vapor que es materialitza prenent la forma d'un gros i excessivament abillat mascle, que amb paraules alades i ben triades m'agraeix el fet d'haver-lo alliberat de la presó on era reclòs, i es compromet a concedir-me, tal com és norma en aquestes inhabituals situacions, l'acompliment d'un desig.

I és també aleshores que recordo el relat aquell on un boletaire alliberà el gnom que restava pres a l'interior d'un reig bord i que, talment el geni que ara tinc al davant, es compromet a satisfer el desig que l'alliberador boletaire li pugui formular. Formular, si no fos pels dubtes del boletaire, que no sap pas què demanar. Riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Ah, difícil decisió. A més, el gnom adverteix al boletaire que només disposa de cinc minuts per demanar el seu desig, avinentesa que encara accentua més els dubtes del boletaire que, al darrer segon, demana un altre gnom per així poder seguir dubtant in eternum.

Gros cagadubtes, però també gros imbècil, doncs en semblants circumstàncies és molt clar què cal demanar. Abans, però, i per tal de retardar el moment de fer explícit què cal demanar a qualsevol geni que hom pugui arribar a ensopegar, és potser necessari aclarir als hipotètics lectors què feia jo caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, un indret força allunyat del cap i casal, escenari habitual del meu viure. Què feia, doncs, al l'erm sorrenc? Què em portava, a l'oasi de Waddan? doncs res més que cercar l'indret adient per ensopegar amb una llàntia màgica que m'ofereixi la possibilitat de fer aparèixer al relat un geni al qual demanar un desig. Altrament, on seria la versemblança que tot relat necessita? S'imaginen fer sortir un geni d'una llàntia al carrer Mallorca? o a la plaça Bonanova? impossible, sens dubte.

Dit això, que cal demanar al geni? riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Res i tot, és a dir, tan sols un parell de genis més, o deu, o cent, o mil, o un milió, segons sigui d'excessiu el propi caprici, i anar fent. Amb el benentès, és clar, que hom no esperi trobar cap satisfacció en l'acompliment de tot allò que cregui desitjar. I això ja em porta a la conclusió del relat, on l'autor, que un cop més no pot evitar la tercera persona per referir-se a ell mateix, hauria de trobar un gir argumental que justifiqués la trama fins ara desenvolupada i fes explícit que tot això de la llàntia i del geni no és més que el reconeixement de llurs pròpies insensateses, no més que l'evidència que qui predica no combrega, i que desitjar bestieses d'improbable i problemàtic acompliment és, tal vegada, el seu més gros delit.

dilluns, 6 de març del 2017

Watashi no karada

Ja fa un cert temps vaig prendre una decisió que afecta d'una manera molt secundària, discreta i negligible al meu cos moridor. Una decisió que no m'ha representat cap avantatge ni inconvenient, i que els canvis que ha provocat en el meu cos moridor són d'una tal migradesa que només un observador excessivament amatent del meu cos moridor podria arribar a adonar-se dels efectes de la decisió presa, duta a terme i no esmentada. I dic no esmentada en tractar-se d'una decisió tan petita i insignificant que no paga ni tan sols la pena d'ésser esmentada.

No obstant això, tot i la irrellevant insignificança de la decisió presa, duta a terme i no esmentada, la meva satisfacció és majúscula. I des del dia que vaig dur a terme la decisió no esmentada no passen ni cinc minuts que no hi pensi amb viva satisfacció, talment hi hagués un abans i un després en el meu cos moridor. Satisfacció, en tot cas, no només excessiva i mancada de fonament, sinó, sobretot, viva i evident, fins al punt que em permeto escriure que ja fa un cert temps vaig prendre una decisió que afecta d'una manera molt secundària, discreta i negligible al meu cos moridor.

dissabte, 4 de març del 2017

McCullers-chan no hon o yonde imasu

Cada dia era com el dia anterior però més llarg, i ja no li feia mal, escriu Carson McCullers segons traducció de Jordi Martín Lloret a Frankie Addams, novel·la que avui em plau incloure dins el gènere poc llaminer de novel·les protagonitzades per adolescent desorientats, si se'm permet l'evident pleonasme.

I bé podria acceptar jo com a definició d'adolescència aquest cada dia com el dia anterior però més llarg, entenent que el ja no li feia mal potser significaria el moment del pas de la dita adolescència a la dita joventut, essent aleshores el pas de la dita joventut a la dita edat adulta el moment en que cada dia és com el dia anterior però més curt, i on tot torna a fer mal.