D'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas. I si bé és cert que sóc alt, i que no acostumo jo a trobar-me amb gaires persones que em superin en alçada, dubto molt que aquests darrers dies hagi jo crescut, que als meus anys hagi fet una estirada. A què dec, doncs, aquest aeri passar la mirada per sobre testes alienes, cabelludes o esclarides, pentinades o escabellades, rosses o morenes, tintades o emblanquides? Cert que en ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, visc en la certesa de ser millor que qualsevol d'aquells que tenen la dissort de no ser jo. Però aquesta certesa sempre m'ha acompanyat, i encara recordo com, sent jo un infant desnerit i solitari, ignorat per tots aquells que m'envoltaven, ja covava dins meu la no sempre plaent certesa de la meva evident i poc fonamentada superioritat. Què ha canviat, doncs, aquests darrers dies? Què potser el meu caminar s'ha fet més alat? que tal vegada els meus peus, en petjar el dur panot de les voreres, m'aixequen uns centímetres més amunt del que era habitual? Què m'he tornat encara més fatxenda? Ho dubto. Però, sigui com sigui, d'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas.
I tal vegada, distret amb tant enlairament, és per això que, d'uns dies ençà, els meus peus trepitgen més merda que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada