divendres, 21 d’octubre del 2016

Watashi wa arukimasu ga suki desu

Gràcies a l'aparell per comunicar-me oralment a distància que tot el dia tragino amunt i avall, he pogut quantificar allò que ja sabia, que camino força, fins a una mitjana de tretze mil passes diàries, prop de deu quilòmetres. Per poc que pugui faig a peu qualsevol desplaçament que hagi de fer dins la ciutat, avinentesa que, a més, acostuma a suposar-me un estalvi de temps, en ser les meves cames llargues i els meus peus lleugers. Només a tall d'exemple esmentar que el recorregut de casa a l'escola dels menuts em significa prop de mitja hora en transport públic i menys de vint minuts caminant a pas viu. L'ús del vehicle a motor que conservem al subsòl de la ciutat ni me'l plantejo, en ser-me com m'és del tot desagradable la seva conducció.

Aquesta irrellevant dada ve o no al cas per una avinentesa curiosa: tots els moments de felicitat viscuda que recordo se m'han esdevingut caminant, ja fos sol o en companyia, apressat o desvagat, per carrers urbans o corriols silvestres, en catalana o forana terra, de dia o de nit, així o aixà... de tal manera que tot allò que crec enyorar va acompanyat del moviment propi de qui camina. Tal vegada afavoreix el caminar la dita felicitat? o és, només, que en passar tantes estones caminant és fàcil que la dita felicitat em trobi en moviment? o és la memòria allò que afavoreix el caminar, talment les felicitats estàtiques em fugissin del pensament?

Irrellevant qüestió, doncs sigui quina sigui la resposta jo no canviaré pas els meus hàbits, i ara mateix, un cop deixi d'escriure bestieses, m'apressaré a anar caminant cap allà on sigui que em toqui anar.