dijous, 20 d’octubre de 2016

Taiseki-mono ni imasu ka

Són els tarters indrets de coneguda i reconeguda inestabilitat. Ja siguin grans praderies de roca, amuntegaments de pedra més menuda o esteses de sorra fina, davallar per la seva superficie exigeix la renúncia al miratge de l'equilibri, deixar-se anar, i tenir cura que un excés d'inercia no ens aboqui al desastre. Talment viure, on l'equilibri no és més que un bell miratge, i on un excés d'inèrcia ens pot fer caure per qualsevol estimball. Cal, doncs, triar: viure plàcidament la il·lusió que tot resta sota control i qui dia passa any empeny, o llençar-se de cap amb l'esperança que la inevitable patacada trigui en arribar. Jo, és clar, poc amic com sóc de realitats i patacs, trio la placidesa de la il·lusió, que em plau més, molt més, que no pas la incomoditat d'anar topant de cap en una i altra soca. Només lamentar, o no, que les circumstàncies que m'envolten facin oïdes sordes al meu desig, talment per grat o per força m'hagués tocat viure en el més bellugadís dels tarters, si se'm permet, un cop més, la grossa i injusta exageració.

I ja per acabar, i encara que no vingui a to, o potser sí, quatre sensacionals versos de l'Emily Dickinson que em recorden tot allò que m'estimaria més no recordar: