dissabte, 29 d’octubre de 2016

Kanōsei ga arimasu


Així comença Dickinson un dels seus poemes, el quatre-cents seixanta-sis segons la numeració establerta per l'edició de Franklin de mil nou-cents noranta-vuit, el sis-cents cinquanta set segons l'edició de Johnson de mil nou-cents seixanta. Poema on sembla haver-hi consens que Dickinson fa un cert elogi de la poesia, forma d'expressió que li dóna una llibertat que no sap o no vol trobar en la prosa, que se li fa rígida i asfixiant. Però a mi, que no he escrit mai un vers que no faci riure, el començament de Dickinson em serveix per verbalitzar allò que crec intuir de fa temps, que l'única llibertat de que crec disposar és la que em dóna l'ús que faig de llenguatge, talment només aquells que excel·leixin en l'ús de la paraula podran albirar, ni que sigui de lluny, allò que acostumem a anomenar llibertat.

O, el que potser ve a ser el mateix, els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, segons sembla que escrigué Wittgenstein.