dijous, 3 de novembre de 2016

Ban-gohan no mae

Abans no sigui l'hora de passar al menjador faig temps en una de les butaques de la sala, on m'embadoco amb la contemplació de les capçades dels pollancres que es veuen rere els grossos finestrals. Mancades de clorofila, carotenoides i antocianines, les capçades no només vesteixen els colors propis de la tardor, sinó que sota la discreta i horitzontal llum del capvespre em resulten especialment plaents. Tan plaents que m'oblido de tot allò que m'envolta i només paro atenció al fer i desfer de les seves fulles, talment no em trobés jo envoltat de coneguts que potser em parlen. Però de cop sobte una mà em tusta l'espatlla dreta i em veig obligat a tombar-me i alçar-me, a respondre qualque bestiesa a allò que se'm demana i a encaixar les mans que se m'ofereixen. Un cop, però, complerts els sempre enutjosos tràmits socials, sec de nou i torno a tombar-me cap els pollancres, només que, ai las, el moment ja és passat. Ara la llum és somorta, més pròpia del vespre que del capvespre, i les capçades ja no són més que unes taques fosques i planes mancades de tota subtilesa, no més que unes tristes ombres d'allò que fins fa un moment eren.

I és just aleshores, abans no sigui l'hora de passar al menjador, fent temps en una de les butaques de la sala, que sento, per uns moments, la dolorosa punyida de qui veu com el temps se li escola d'entre els dits.