dimecres, 19 de febrer del 2020

Watashi no namae o iimasen

No esmentaré el meu nom és, potser, un títol sensacional i, qui sap si també, la millor manera de començar un parlament. L'orador s'aixeca d'entre el públic o surt d'una porteta lateral, puja a la tarima, es situa rere el faristol, fa uns copets al micròfon, gargamella, i davant l'expectació del públic ho diu, no esmentaré el meu nom, i tot seguit deixa anar el que sigui que hagi vingut a dir.

I potser també podria funcionar com a primer vers d'un poema anònim i mal comptat, com ara:
No esmentaré el meu nom.
No esmentaré els meus mèrits,
tampoc  els meus desitjos,
encara menys les meves pors.

No diré qui sóc,
ni qui voldria ser,
ni qui els altres creuen que sóc.

Més enllà de parlar
res no diré.

I au.

dimarts, 18 de febrer del 2020

Akuma ga watashi o hōmon shimasu

Jo sempre havia cregut que el diable no existia, que el tal Satanàs no era més que un personatge creat per espantar o distreure la canalla per les vacances de Nadal, quan portem als més petits a veure els pastorets. Per això m'he quedat ben parat quan aquesta tarda he rebut la seva visita. No pot ser! m'he dit en veure'l per l'espiell de la porta. Però i tant que podia ser, i com pudia, el desgraciat, a sofre, socarrim i fems... tant, que he hagut d'obrir balcó i galeria per ventilar el pis. I això que vestia amb no poca elegància, camisa i pantalons de Josep Abril, botes altes i un abric de pel de camell que de tan passat de moda resultava del tot escaient. Però la cosa és que pudia a mil dimonis, mai millor dit. Sort que només s'hi ha estat un moment, en veure's de seguida que tot plegat no era més que una confusió. L'home, o l'àngel caigut, més aviat, estava cercant a un conegut seu, una mena de psicòpata que esbudella innocents per passar l'estona, i en haver llegit que jo gaudia d'una certa habilitat amb l'esmolat glavi a les mans, m'ha confós amb  el seu conegut. No, no, i ara, m'he excusat, tot plegat només és ficció, he insistit davant els seus dubtes, i si bé és indubtable que en contra d'allò que jo creia vós existiu, qui no existeix sóc jo, he provat d'argumentar davant el seu enuig, en pensar-se ell que li prenia el pel, fins al punt que, indignat, m'ha cridat quatre grolleries abans de girar literalment cua. Aleshores, és clar, he corregut a escriure això que acaben de llegir, que jo sempre havia cregut que el diable no existia, que el tal Satanàs no era més que un personatge creat per espantar o distreure la canalla, i etcètera.

dimecres, 12 de febrer del 2020

Douglas-sama wa shinde imasu ka

Sembla ser que fa uns dies Kirk Douglas va morir. Que el passat cinc de febrer va traspassar a l'edat de cent tres anys, a casa seva i per causes naturals, diuen. I potser sí, que el cos d'un tal  Issur Danielovich Demsky digués prou el passat dia cinc. Però, que hagi mort el tal Issur, vol dir que Kirk Douglas ha mort? Potser alguns diran que ja fa temps que Douglas va morir i que, si de cas, ara tan sols el colguen. Que des de que va deixar de fer d'actor, el dos mil vuit, Douglas ja era mort. D'altres, en canvi, diran que Douglas no només no ha mort, sinó que no morirà mai o, si més no, no morirà fins que no morin les seves pel·lícules, o el record de les seves pel·lícules, en especial les dues que va fer amb l'Stanley Kubrick. Aquí, és clar, es confonen Kirk Douglas, el tal Isur Danielovich, i els personatges interpretats per Douglas. N'eren tots la mateixa persona, n'eren, són, de diferents?

I ara, potser, tocaria respondre amb una darrera frase enginyosa que rere el seu enginy amagués la impossibilitat de respondre a una pregunta que, ben pensat, no té ni solta ni volta.