No esmentaré el meu nom és, potser, un títol sensacional i, qui sap si també, la millor manera de començar un parlament. L'orador s'aixeca d'entre el públic o surt d'una porteta lateral, puja a la tarima, es situa rere el faristol, fa uns copets al micròfon, gargamella, i davant l'expectació del públic ho diu, no esmentaré el meu nom, i tot seguit deixa anar el que sigui que hagi vingut a dir.
I potser també podria funcionar com a primer vers d'un poema anònim i mal comptat, com ara:
No esmentaré el meu nom.
No esmentaré els meus mèrits,
tampoc els meus desitjos,
encara menys les meves pors.
No diré qui sóc,
ni qui voldria ser,
ni qui els altres creuen que sóc.
Més enllà de parlar
res no diré.
I au.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada