diumenge, 26 de febrer del 2012

Kimo ai shiteru

... afirmant que l'amor és alguna cosa més que el desig de les relacions sexuals, és el camí essencial pel qual l'home i la dona tendeixen a escapar-se de la solitud que desola tota la seva vida, escriu l'editor, Jaume Vallcorba, a propòsit d'una nova edició de Sol, i de dol, en referir-se al sonet aquell que comença En tendre prat gaudir del paisatge estricte i acaba amb Copsar el Present, fet de ment i de Tu, corresponent aquesta segona persona del singular a la muller del poeta, Victòria Gili, amb qui el poeta convisqué disset anys.

L'afirmació del senyor Vallcorba resulta de gran justesa, encara més si considerem el títol del llibre i el propi sonet que l'obra, Sol, i de dol, i amb vetusta gonella. Però jo, és clar, diletant mestretites de cap de setmana, resto escèptic de considerar la solitud com responsable de la insatisfacció de viure. I no és que no cregui que no romanem sols, sempre, indefectiblement, en no haver enlloc ningú que pugui compartir els nostres còlics i embriagueses. És, només, que no considero aquesta inevitable soledat com a causa de desolació, ans el contrari, de consol vers la desolació que considero autèntica, envellir, saber-se moridor i, per sobre de tot, ximple.

divendres, 24 de febrer del 2012

Watashi tachi wa teigi shimasu ka

És sorprenent, o no, l'avidesa amb que hom acostuma a definir-se. L'un es fa dir idealista; l'altre progressista o conservador; un tercer bordegàs, ganxet o capgròs; un quart escriptor, cinèfil, gastrònom o ludòpata; i encara un cinquè es presenta com a rondinaire, llepafils, tastaolletes, perepunyetes o poca-solta, tant és. És sorprenent, doncs, o no, l'avidesa amb que hom acostuma a definir-se, talment hom es conegués, talment definir-se no fos el que potser és, enorgullir-se de les pròpies mancances i acceptar-les com a límits, això és, marcar-se una ratlla més enllà de la qual el món li és vedat a aquell que es defineix.

I és que potser definir-se també és penjar-se un gros esquellot i habitar una acollidora (que no confortable) cleda on romandre en bona companyonia amb tots aquells que també es fan dir idealistes; progressistes o conservadors; bordegassos, ganxets o capgrossos; escriptors, cinèfils, gastrònoms o ludòpates; rondinaires, llepafils, tastaolletes, perepunyetes o poca-soltes.

dijous, 23 de febrer del 2012

Dare ga sakebimasu

La democràcia, tal com jo l'entenc, és només una formalitat, això és, una qüestió de formes, de formes civilitzades, s'entén. Per exemple, hi ha unes eleccions, uns guanyen i uns altres perden, els que guanyen apliquen la seva política i els que perden ho respecten. A casa nostra, però, la cosa no va així. Per exemple, la CEDA guanyà les eleccions de 1933 i les anomenades esquerres, armes en mà, es revoltaren l'octubre de 1934. De la mateixa manera, el Front Popular guanyà les eleccions de 1937, i les anomenades dretes s'aixecaren en armes un disset de juliol. Hom és demòcrata només en cas de guanyar les eleccions, en cas contrari tot s'hi val.

Sortosament (de moment) amb les armes al fons de l'armari, el mateix continua esdevenint-se avui dia. Hi ha unes eleccions, i si guanyen aquells amb qui combreguem som grans demòcrates, però si la dissort fa guanyar als altres, que a més cal recordar que sempre són més malvats que la pell de Barrabàs, hom resta legitimitat a qualsevol rebequeria per mirar d'imposar llurs nobles principis, talment la democràcia fossin aquests nobles principis i no pas la polidesa de les formes. Així es tallen carrers, s'ocupa la via pública, s'intimida a qui no vol compartir una vaga, es destrueix el mobiliari urbà, s'agradeixen parlamentaris, es sabotegen serveis públics, es cerca l'enfrontament amb les forces de l'ordre públic i es crida, sobretot es crida, talment el volum legitimés allò cridat.

I així anar fent.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Kochira wa Zimnik-san desu

¡Empezamos una nueva vida! ¡Nos vamos a otro país! és una cantarella que es repeteix al llarg de les pàgines d'un llibre il·lustrat que respon al nom de los tambores. Llibre que formava part de la biblioteca de l'agrupament escolta on jo passava les tardes dels dissabtes de fa no pas pocs anys, i que des d'aleshores ha romàs a la meva memòria. Encara recordo la coberta taronja, el dibuix de traç senzill, les fustes que traginaven els timbalers i la manca de sentit de llurs circulars esforços. El que no recordo, recordava, més ben dit, era el nom del seu autor, Reiner Zimnik.

Fins que fa una estona, al canal 33, la llibretera de Casa Anita, del carrer Vic, s'ha referit a uns timbalers per ubicar a un tal Reiner Zimnik, autor de Jonas, el pescador, llibre que recomanava. I ha estat cercar a google i reconèixer en el senyor Zimnik a l'autor del llibre recordat. Immediatament cerco a Iberlibro i trobo disponible un exemplar en una llibreria de vell d'un petit municipi de la província de Toledo, Alcaudete de la Jara, i procedeixo a fer-ne la compra.

Passada l'eufòria del moment, crec recordar que molts dels meus actuals prejudicis potser provenen dels dibuixos del senyor Zimnik (o potser recordo els seus dibuixos perquè coincideixen amb els meus actuals prejudicis), això és: el desinterès per tota tasca col·lectiva, la inutilitat de qualsevol esforç i, per sobre de tot, la inevitable (i no exempta de joia) insatisfacció de viure.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Nisemono desu ka

... aquella aventura amb la noia, inventada; fingida com un fingeix la millor part de la vida, pensava (fingint-se un mateix; fingint-la; creant una diversió exquisida i quelcom més. Però era estrany i ben cert; hom no podia mai compartir tot això) es feia a miques, escriu Virginia Woolf a Mrs. Dalloway.

Fingirdonar com a certa una cosa imaginària, és un verb de significat problemàtic, en incorporar en la seva definició paraules de tan dubtós significat com ara certa i imaginària, de tal manera que establir la diferència entre allò fingit i allò no fingit (potser viscut) resulta una tasca de difícil solució, encara que la senyora Woolf ens proposa un possible doble mètode per establir tan subtil diferència, en ser, escriu ella, fingit allò que no es pot compartir i acaba fet miques i, si ens prenem la llicència de completar les seves paraules, no fingit allò que es pot compartir i no acaba fet miques.

Solució magnífica, certament, però tan problemàtica com el mateix problema que vol resoldre (en ser tota bona solució no més que un nou enunciat del problema que diu resoldre) encara més quan, potser, el més assenyat fora escapolir-se del mal tràngol i obviar, per irrellevant, tota diferència entre allò fingit i allò no fingit.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Kojiki (IV)

I ara tocava perllongar la història de Zeta i Hac amb les excuses donades a Zeta per no acompanyar-lo, el seu corresponent enuig i la meva conseqüent fugida, per tornar a topar amb Hac, i després de nou amb Zeta, i Hac de nou, i Zeta, i Hac, i Zeta, i Hac i així anar fent, fins que l'atzar m'oferís alguna excusa (potser amb Zeta i Hac finalment agermanats en la meva persecució), per finar tan absurda història. Absurda i mancada d'interès, però que em va enllaminir anant d'aquí cap allà o d'allà cap aquí d'alt de l'autobús de torn, i que ara em desplau, no pas, però, per la seva absurditat, ni tampoc per la seva manca d'interès, sinó pel desencís que em provoca la part fins ara escrita, tan allunyada d'allò imaginat dalt de l'autobús, on les frases semblaven clares i netes.

Així doncs, resta aquí inacabada la història de Zeta i Hac, als qui espero no retrobar mai més, ni dalt de cap autobús, ni enlloc.

divendres, 17 de febrer del 2012

Kojiki (III)

Ja net i clenxinat, vestit amb tota cura i assegut en un dels tamborets de la barra, es podria dir que Zeta fa una certa patxoca. És aleshores que comença a explicar-me la seva història, que també és la d'Hac, doncs sembla ser que es coneixen des de petits. Penseu, dErsu_, que era jo qui li prenia els diners de l'autobús. Després em vaig casar amb la Ka només per què era la seva novia de tota la vida, i encara, més endavant, li vaig ensorrar un parell de negocis. Per això és normal que s'hi vulgui tornar, ara que pot, però... sabeu dErsu_, ahir mateix em va trobar quan era al costat de casa vostra, al carrer Gran, i se'm va pixar a sobre... i mai no havia rigut jo tant. No, i ara, calleu i escolteu-me, és que té un penis diminut, i jo, és clar, em vaig posar a riure, de tan ridícul que era. Una cosa que per molt que trempi no pot fer cap feina, i sí, era fastigós, però jo no podia parar de riure. I això encara l'enutjava més i em va acabar esllomant a puntades. Però és que era tan ridícul. No pas com el meu, que és magnífic, mireu, i aquí Zeta es descorda els pantalons i comença a exhibir la verga, certament grossa, digna d'un actor de pel·lícules pornogràfiques, afegeix ell, ben cofoi, i com comprendreu, amb una eina així jo no en tenia prou amb una dona. Però això, és clar, la Ka no ho entenia. I amb la ruïna del divorci, la crisis i tot plegat, vaig haver de menester crèdit, i prou ho sabeu, dErsu_, un banc només deixa diners a qui no els necessita, i jo els necessitava, i tant sí els necessitava. I l'Hac me'n va oferir, i no pas pocs, per ajudar a un amic, em digué. Sí, prou que ho vaig veure, que em parava un parany, però sabeu, eren diners, i vaig signar un contracte de crèdit, on em demanava com a garantia, pura formalitat, deia ell, l'edifici de passeig de Gràcia. I amb les butxaques plenes vaig anar a fer-la voltar amb un parell d'eslaves d'aquelles que tant m'agraden, ja sabeu, dErsu_, rosses i mamelludes, no com aquells secalls que vós preferiu. Però ja ho sabeu, no he filat mai prim, jo, a l'hora de gastar, i els diners van marxar, i amb ells les eslaves. Vaig tornar, em varen desnonar, i amb les darreres escorrialles vaig anar a sopar, després al prostíbul, i al carrer, a captar. I ara, dErsu_, si em poguéssiu deixar mil euros, em demana, agafant-me pel coll, tal com acostuma a fer sempre que demana un favor, i hi podem anar plegats, afegeix.

dimecres, 15 de febrer del 2012

Kojiki (II)

A l'endemà, però, ja no veig a Zeta a la cantonada del carrer Gran, i de nou a l'autobús, Hac em comenta que cada dia canvia de punt de capta, doncs la seva desfeta és pública i els coneguts acostumem a escarnir-lo. Ell mateix, en dir-li jo ahir on l'havia vist, va anar a pixar-se a la seva cara en sortir del despatx. I aquesta tarda, afegeix, el cercaré per fer-li saltar les dents a bastonades. Acompanyeu-me dErsu_, m'acaba proposant, que xalarem de valent. Jo, és clar, m'excuso, doncs molta és la feina que m'espera a casa, amb el bany dels petits i la gestió del sopar. Però les meves excuses enutgen Hac, que m'acusa de ser un mal ciutadà i negligir la meva, diu ell, obligació cívica d'exterminar als dèbils, o és que voleu que els carrers s'omplin d'indesitjables? afegeix excitat, tant, que, amb l'enteniment emboirat, comença a bastonejar trencant vidres i estossinant les testes de la resta de passatgers, que fugen espaordits en aprofitar el vermell d'un semàfor.

I jo mateix fujo, també, per una de les finestres obertes per les bastonades d'Hac, i vés, coses de la ficció, a la vorera em trobo amb Zeta, que presenta un aspecte miserable, estintolat a la façana d'un edifici d'habitatges. Aquest cop, però, no dorm i sembla reconèixer-me, si més no se m'atansa i, prenent-me per la cintura, em demana que el convidi a beure. Impossible, Zeta, li responc, no us deixaran entrar enlloc, amb aquests vestits que porteu, i aquests cabells, i tot plegat, afegeixo espolsant-me el seu braç. Doncs compreu-me roba, dErsu_, i porteu-me als banys i al perruquer, i després anem a entrompar-nos, que fa temps que no tasto un aiguardent com cal, m'insisteix amb tossuderia.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Kojiki (I)

A la cantonada amb el carrer Gran crec reconèixer a Zeta en la figura d'un pollós que capta almoina. Estès a terra, amb l'esquena recolzada a la porta d'un comerç i un plateret al seu davant, aquell que em recorda a Jota sembla dormir el son dels embriacs, potser la millor manera de fer passar el fred quan només es vesteixen parracs.

Poca estona després, en trobar-me'l a l'autobús, Hac em confirma que Zeta capta almoina. Com pot ser? li demano, incrèdul, en recordar el seu vast patrimoni. Oh... la seva empresa va fer fallida arrossegada pel concurs de creditors d'uns clients, i el patrimoni heretat es va fondre en inversions massa agosarades, un mal divorci i uns costums poc austers... penseu que la primera nit de trobar-se sense sostre va anar a sopar al Via Veneto per fer-se passar el mal tràngol, m'explica Hac no sense una certa complaença per la desgràcia aliena. I la casa del passeig Maristany? li demano. Ara és de la seva dona, m'informa. I la de Cadaqués? insisteixo. Subhastada, em respon encara més complagut. I l'edifici de Passeig de Gràcia? un magnífic palau modernista. Oh... aquest és ara meu, em xiuxiueja a l'orella, i per quatre rals, afegeix cofoi.

dijous, 9 de febrer del 2012

Watashi wa hito o suki dewa arimasen ka

Però dErsu_, com és que no us agraden els altres? em demana Jota, amb qui torno a coincidir a l'autobús. I arasóc jo qui no acostuma a plaure als altres, m'apresso a respondre-li, i per donar major credibilitat a les meves paraules començo a desgranar tot un seguit de situacions que exemplifiquen la meva afirmació. Au dErsu_, m'interromp Jota amb brusquedat, ja hi torneu amb aquesta il·lusa certesa vostre de ser millor que no pas els altres. Si no exigíssiu constantment aquest absurd i solemne reconeixement de la vostra persona, trobaríeu que els altres us tenim força simpatia i no poca estima... i més que no us mereixeu, doncs aquesta vostra demanda d'idolatria carrega, dErsu_, carrega, i no pas poc.

Sou imbècil, Jota... no, no us enutgeu i fer el favor d'escoltar-me, doncs no us estic adreçant paraules ofensives, només descriptives per referir-me a algú, vós en aquest cas, que mostra poc enteniment en la parla i emet judicis insensats mancats de qualsevol valor. I ara, si em disculpeu, crec portar pressa.

dimecres, 8 de febrer del 2012

O-kake kudasai

La correcta manera d'asseure's en un banc de la via pública és prou coneguda de tothom. Cal flexionar les cames per anar atansant la part inferoposterior del tronc cap el pla horitzontal del seient, deixar-se anar en establir contacte i, si així es desitja, recolzar l'esquena al respatller. En cas de necessitat, potser a causa de debilitat a les extremitats inferiors, hom pot ajudar-se dels braços per controlar el gest i estalviar-se ensurts.

En canvi, és incorrecte seure sobre el respatller tot fent descansar els peus en el seient, en ser aquesta mala praxis un lleig pels futurs usuaris del banc, que podrien trobar-se el seient brut. Tampoc és desitjable jeure horitzontal sobre el seient, en privar, d'aquesta manera, a altres persones de seure en el banc.

diumenge, 5 de febrer del 2012

Dare ga jūyō desu ka

L'art de donar-se importància és una de les disciplines més feixugues, però potser també més agraïdes, que existeixen. Feixuga perquè molta és la competència que aquell que vol excel·lir en l'art de donar-se importància es trobarà en tot moment i a tothora, i potser agraïda perquè en cas d'excel·lir en tan dificultosa art, aquell que excel·leixi en l'art de donar-se importància gaudirà de tot allò que creu desitjar: riqueses a balquena, l'admiració de la plebs i l'enveja de no pas pocs, i, potser el més desitjat de tot, el goig de les carns més exquisides.

Però tot aquell que excel·leixi en l'art de donar-se importància també haurà de pagar un preu per haver assolit tot allò que creia desitjar. Doncs tan gros és l'esforç que es necessita per excel·lir en tan dura disciplina, que aquells que excel·leixen malbaraten totes les seves energies en donar-se importància, de manera que, un cop defalleixen en llurs esforços, el seu nom és tot seguit oblidat i res ni ningú recorda la seva existència, doncs aqueferats en donar-se importància, res de sòlid han pogut construir i cap obra els sobreviu.

Preu ridícul, certament, en ser la solidesa de la pròpia obra quelcom de poc interès per aquells a qui els plau donar-se importància, que només lamentaran, i no pas poc, la importància perduda.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Putxet no eki de densha ni norimashita

Davallant apressat les costerudes escales de l'estació del Putxet, veig com l'home que davalla al meu davant s'ajup per recollir el mocador que acaba de caure-li i, tot seguit, veig també com un segon home que també davalla al meu davant, s'ajup per recollir el paraigües que també acaba de caure-li. I encara davallant, imagino com un tercer home s'ajup a recollir la bossa que imagino que també li cau, i com un quart s'ajup a recollir-se el braç dret, també caigut, i un cinquè el cap, doncs posats a imaginar em resulta més llaminer imaginar que hom va perdent parts del seu cos. I imaginant homes que davallen escales tot recollint-se a ells mateixos arribo a l'andana, on m'imagino escrivint el que acabo de veure i imaginar, potser com a començament d'un relat on per causes incertes hom va perdent parts del seu cos, i fins i tot començo a imaginar que, a l'hora de recollir-les, hom recull l'occípit d'algú altre alhora que el tal algú altre recull el penis del hom que imagino, de tal manera que hom deixa de ser qui és per esdevenir una mena d'híbrid mutant.

Però és aleshores que arriba el tren i puc seure i posar-me a llegir el petit llibre que tragino a la butxaca, farcit de paraules que em són desconegudes, com ara estarangina o paupons, que un cop arribat a casa no trobo a cap diccionari, ni al de l'institut ni a l'Alcover Moll, ni al de l'enciclopèdia ni al'etimològic de Coromines, i em fan oblidar, potser no del tot, als apressats desconeguts que davallen escales, alhora que descobreixo el polisèmic significat de carnús, bonic mot que potser podria anomenar a aquells que, davallant escales, s'ajupen sense descans per recollir les parts del cos que els hi són caigudes.