I ara tocava perllongar la història de Zeta i Hac amb les excuses donades a Zeta per no acompanyar-lo, el seu corresponent enuig i la meva conseqüent fugida, per tornar a topar amb Hac, i després de nou amb Zeta, i Hac de nou, i Zeta, i Hac, i Zeta, i Hac i així anar fent, fins que l'atzar m'oferís alguna excusa (potser amb Zeta i Hac finalment agermanats en la meva persecució), per finar tan absurda història. Absurda i mancada d'interès, però que em va enllaminir anant d'aquí cap allà o d'allà cap aquí d'alt de l'autobús de torn, i que ara em desplau, no pas, però, per la seva absurditat, ni tampoc per la seva manca d'interès, sinó pel desencís que em provoca la part fins ara escrita, tan allunyada d'allò imaginat dalt de l'autobús, on les frases semblaven clares i netes.
Així doncs, resta aquí inacabada la història de Zeta i Hac, als qui espero no retrobar mai més, ni dalt de cap autobús, ni enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada