... afirmant que l'amor és alguna cosa més que el desig de les relacions sexuals, és el camí essencial pel qual l'home i la dona tendeixen a escapar-se de la solitud que desola tota la seva vida, escriu l'editor, Jaume Vallcorba, a propòsit d'una nova edició de Sol, i de dol, en referir-se al sonet aquell que comença En tendre prat gaudir del paisatge estricte i acaba amb Copsar el Present, fet de ment i de Tu, corresponent aquesta segona persona del singular a la muller del poeta, Victòria Gili, amb qui el poeta convisqué disset anys.
L'afirmació del senyor Vallcorba resulta de gran justesa, encara més si considerem el títol del llibre i el propi sonet que l'obra, Sol, i de dol, i amb vetusta gonella. Però jo, és clar, diletant mestretites de cap de setmana, resto escèptic de considerar la solitud com responsable de la insatisfacció de viure. I no és que no cregui que no romanem sols, sempre, indefectiblement, en no haver enlloc ningú que pugui compartir els nostres còlics i embriagueses. És, només, que no considero aquesta inevitable soledat com a causa de desolació, ans el contrari, de consol vers la desolació que considero autèntica, envellir, saber-se moridor i, per sobre de tot, ximple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada