Nin-chan no hon o yonde imasu

I és en una de les esteses de sorra que separa la colònia Focea d'Ἐμπόριον del mar, on començo la lectura de La seducció del minotaure, d'Anaïs Nin. I encara que no acabo de combregar amb els pensaments que expressa la veu narradora, tal vegada la pròpia Nin, estés sobre la sorra i acaronat per la marinada la lectura se'm fa plaent i llaminera. Fins i tot al vespre, quan ja sóc estés al llit del confortable hostal que ens acull, crec trobar en els pensaments i neguits de la protagonista una manera de pensar prou diferent de la meva, amb uns arguments que si bé no puc compartir, m'ofereixen motius de reflexió i dubte.

En canvi, de tornada al cap i casal, les darreres pàgines se'm fan feixugues, talment l'atabalament propi de les circumstàncies dels dies feiners m'impedissin considerar uns pensaments que de sobte em resulten equivocats i frívols.

Qui és, doncs, el lector? jo? o les dites circumstàncies?

Watashi no mae no onna no hito

Ja fa un cert temps vaig reconèixer en els trets facials d'una dona que era al meu davant, dins d'un vagó dels transports metropolitans, a una de les editores del llibre que jo en aquell mateix moment duia a les mans, obra d'una escriptora franco-americana, d'ascendència cubana, catalana i danesa, que no em va acabar de plaure. Encara que jo no havia mai tractat personalment amb l'editora que no dubtava a reconèixer en la dona que era al meu davant, els seus trets facials em resultaven familiars, doncs bé havia jo assistit a algun acte públic per ella organitzat i presentat, i havia també vist no poques vegades els retrats i autoretrats que la pròpia editora acostumava i acostuma a publicar en diverses pàgines de la xarxa d'internet. Tot i la meva malaptesa habitual a l'hora de reconèixer persones, goso afirmar que la dona que aquell dia es trobava al meu davant era, efectivament, aquella que jo creia reconèixer.

Per uns instants vaig tenir l'insensat pensament d'adreçar-li unes paraules per agrair-li la feina feta, doncs si bé el llibre que en aquells moments jo duia a les mans no m'acabava de plaure, altres llibres per ella editats m'havien satisfet plenament, i bé cal ser agraïts amb aquells que dediquen els seus esforços a fer-nos la vida més suportable. Afortunadament, la meva habitual indecisió i empegueïment em van estalviar el mal tràngol d'haver d'improvisar unes paraules que sens dubte haguessin resultat matusseres. Gràcies, doncs, al meu silenci, d'aleshores ençà em plau recordar el dia aquell que vaig reconèixer en els trets facials d'una dona que era al meu davant, dins d'un vagó dels transports metropolitans, a una de les editores del llibre que jo en aquell mateix moment duia a les mans, i em plau, sobretot, recordar la llarga i agradosa conversa que no vàrem tenir.

Kochira wa Nin-chan desu

I després de fer una reverència mantenint un control infinit sobre les aigües desbocades d'alcohol que premien el dic de les seves bones maneres... escriu l'Anaïs Nin, a una espia a la casa de l'amor.

I tot i que el text em grinyola (i valgui com a mostra el paràgraf anterior, qui sap si per l'envelliment del text, que ho dubto, la imperícia del traductor, que també ho dubto, l'amanerament de la pròpia autora, que encara ho dubto més, o per les manies de qui llegeix, jo mateix, en aquest cas, que estic carregat de punyetes), si hom para atenció, cosa no sempre fàcil ni recomanable (i en dir això generalitzo), en el significat del que escriu la senyora Nin, es pot descobrir una nova manera de veure el món i les persones, això és, una nova manera de veure's a un mateix, potser no gaire complaent, però, com poden llegir en el següent paràgraf, no sempre podem fingir.

No és cap crim que hagis continuat sent un nen, Donald, als antics contes de fades hi havia personatges madurs que es tornaven a encongir fins a ser nans, com l'Alícia es tornava a fer petita per tornar a viure la seva infància. Som els altres, els farsants; fem veure que som alts i forts. Tu simplement no pots fingir.