I és en una de les esteses de sorra que separa la colònia Focea d'Ἐμπόριον del mar, on començo la lectura de La seducció del minotaure, d'Anaïs Nin. I encara que no acabo de combregar amb els pensaments que expressa la veu narradora, tal vegada la pròpia Nin, estés sobre la sorra i acaronat per la marinada la lectura se'm fa plaent i llaminera. Fins i tot al vespre, quan ja sóc estés al llit del confortable hostal que ens acull, crec trobar en els pensaments i neguits de la protagonista una manera de pensar prou diferent de la meva, amb uns arguments que si bé no puc compartir, m'ofereixen motius de reflexió i dubte.
En canvi, de tornada al cap i casal, les darreres pàgines se'm fan feixugues, talment l'atabalament propi de les circumstàncies dels dies feiners m'impedissin considerar uns pensaments que de sobte em resulten equivocats i frívols.
En canvi, de tornada al cap i casal, les darreres pàgines se'm fan feixugues, talment l'atabalament propi de les circumstàncies dels dies feiners m'impedissin considerar uns pensaments que de sobte em resulten equivocats i frívols.
Qui és, doncs, el lector? jo? o les dites circumstàncies?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada