Dare ga Anna-chan desu ka

Anna K., de Martí Rosselló, sens dubte pertany al gènere de les novel·les els personatges de les quals desconeixen el que el lector sap d'ells, al gènere on els personatges ignoren precisament el que més els ateny, el que els hauria de ser més propi i íntim, el que potser els fa ser com són. Un clar exemple del que dic seria el de Paris, que ignora que és príncep de Troia, que ignora que és fill d'Hècuba i Príam, que fins i tot ignora que ignora. Normalment, aquest gènere acostuma a jugar amb el desig del lector, que frisa perquè el protagonista conegui d'una vegada per totes el que ell sap, que frisa per cridar-li tot el que sap, per dir-li això o allò. Llàstima, o no, que de moment aquesta mena de comunicació lector-protagonista no sigui ben bé possible.

En aquestes novel·les l'autor acostuma a jugar amb aquest desig del lector, posposant el moment del coneixement, fent que el lector avanci pàgina rere pàgina esperant el moment alliberador, com un ruc rere una pastanaga. És lamentable. Rosselló, afortunadament, ens ho estalvia, i fa que totes aquestes circumstàncies que nosaltres sabem i l'Anna K. ignora, al final siguin tan sols focs d'encenalls, enlluernadora pirotècnica que en cap moment vol amagar el que novel·la és, l'atenta descripció de la vida, lliure i plena, de l'Anna K. Ni més, ni menys.

Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Menelau-san to Helena-chan wa Esparta ni kaerimashita

I encara poc després de poder escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara, vaig ser espectador, i mai millor dit, del tens retrobament entre Menelau i Helena. En un espai que crec recordar buit de qualsevol escenografia, vaig poder veure com un molt excitat Menelau prenia un dels normatius extintors de la sala amb l'evident intenció de fer-lo servir pel colpejar amb força el cap d'Helena, sens dubte per així causar-li un fort dany, potser la mort, i esbravar la seva fúria. El que ja no recordo és com va escapolir-se Helena de l'escomesa del seu marit, si potser aquest va ser retingut pel seu germà Agamèmnon o per l'enginyós Ulisses, o si potser foren la resta de captives troianes les que demanaren clemència a Menelau, o si potser fou la bellesa d'Helena la que força la sorprenent reconciliació. Descarto, per inversemblant, la possibilitat que fos el propi Menelau qui trobés, d'alguna manera, que les seves intencions no eren enraonades i sensates.

Sigui com sigui, és de tothom conegut com després d'una forta marrada, Meneleau i Helena retornaren a Esparta com si res no hagués passat, talment Helena no hagués fugit amb el pocapena de Paris, Troia no hagués estat destruïda, i homes i dones no haguessin mort, un cop més, per no res.

Paris-san Edshiputo ni imasu

Avui em plau explicar que Heròdot explica que li explicaren uns sacerdots egipcis que Paris, a qui els sacerdots anomenaren Alexandre, va fer estada a Egipte en la seva fugida d'Esparta. I em plau també explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que el faraó, escandalitzat per la impietat de Paris, que rapinyà bens i dona en agraïment a l'hospitalitat rebuda a Esparta, ordenà expulsar Paris del país i retingué els seus bens, Hèlena inclosa, per quan aquests poguessin ser retornats al seu legítim propietari, Menelau, rei d'Esparta. I ja arribats aquí és necessari explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que Menelau, al front d'un formidable exèrcit, es presentà davant les muralles d'Iion reclamant allò que li pertanyia, i que els troians, a qui els sacerdots anomenaren teucres, li respongueren que Helena era a Egipte, paraules a les que els grecs no donaren cap crèdit. I ja només em resta  explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que els grecs, després de prendre Troia per la força i no trobar Hèlena, acabaren creient en les paraules dels troians i fou el propi Menelau qui es traslladà a Egipte, on finalment retrobà dona i bens.

Otōsan no zannen

Així com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare. Ni és tampoc cosa estranya que d'alguna manera, potser mitjançant la veu d'un oracle, les paraules d'un vident o la premonició d'un somni, el pare de torn tingui notícia de la dissort que li acabarà portant el seu fill. I és també cosa comuna que el pare, temerós del mal fat, provi de canviar el seu destí donant mort al seu fill abans no sigui massa tard. Però per horror a l'infanticidi o per por a les implacables Erínnies, s'acostuma a encarregar la desagradable tasca d'acabar amb la vida del fill a una tercera persona. I és costum que aquesta tercera persona s'endugui l'infant al cor d'una boscúria, i que en el darrer instant, just abans d'occir al pobre desgraciat amb l'esmolat glavi, s'apiadi d'ell i no executi la tasca que li ha estat encomanada. I és així costum que l'infant resti viu, creixi i atenyi l'edat adulta, i que, amb ple coneixement o sense ser-ne conscient, acabi donant compliment a allò que va ser vaticinat i, tal com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare

Kochira wa Cassandra-chan desu

Amb quina complaença rius dels propis mals
i fas un càntic... que desmentiràs potser!

Cassandra era molt bella, tant, que fins i tot Apol·lo li oferí el do de la profecia a canvi del goig de gaudir del seu cos. Però un cop cobrat el preu Cassandra refusà al déu, que despitat la maleí, i encara que no li llevà el do de la profecia la condemnà a que mai ningú no cregués les seves paraules. Fou doncs, endebades, que arribat el moment Cassandra advertí als seus conciutadans de la desgràcia que portaria Paris a la ciutat, o de la guerra que vindria amb Helena, o dels guerrers que farcien el cavall de fusta abandonat enfront les muralles. Amb l'ensulsiada final Cassandra fou violada per Àiax Lòcrida, per molt que cercà refugi al temple d'Atenea, i donada a Agàmemnon en concubinatge, de qui parí dos fills. Finalment trobà la mort a mans d'Egist, amant de Clitemnestra, esposa d'Agàmemnon, quan aquest assassinà al rei de Micenes per velles rancúnies que ara no venen al cas.

És que Cassandra no pogué veure el seu propi futur, o és que ni tan sols ella cregué en les seves pròpies paraules? o potser, tal com diu el vers d'Eurípides a les Troianes, res de més complaent que la pròpia desgràcia.