Dare ga Anna-chan desu ka

Anna K., de Martí Rosselló, sens dubte pertany al gènere de les novel·les els personatges de les quals desconeixen el que el lector sap d'ells, al gènere on els personatges ignoren precisament el que més els ateny, el que els hauria de ser més propi i íntim, el que potser els fa ser com són. Un clar exemple del que dic seria el de Paris, que ignora que és príncep de Troia, que ignora que és fill d'Hècuba i Príam, que fins i tot ignora que ignora. Normalment, aquest gènere acostuma a jugar amb el desig del lector, que frisa perquè el protagonista conegui d'una vegada per totes el que ell sap, que frisa per cridar-li tot el que sap, per dir-li això o allò. Llàstima, o no, que de moment aquesta mena de comunicació lector-protagonista no sigui ben bé possible.

En aquestes novel·les l'autor acostuma a jugar amb aquest desig del lector, posposant el moment del coneixement, fent que el lector avanci pàgina rere pàgina esperant el moment alliberador, com un ruc rere una pastanaga. És lamentable. Rosselló, afortunadament, ens ho estalvia, i fa que totes aquestes circumstàncies que nosaltres sabem i l'Anna K. ignora, al final siguin tan sols focs d'encenalls, enlluernadora pirotècnica que en cap moment vol amagar el que novel·la és, l'atenta descripció de la vida, lliure i plena, de l'Anna K. Ni més, ni menys.