dimarts, 31 de març del 2015

Paris ni ikimasu

Sovint, pres per la immediatesa de les dites aparences, el meu pensament s'erra i em porta a confondre les parts amb el tot o el blanc amb el negre i, de vegades, fins i tot la gimnàstica amb la magnèsia, que diuen. I això és precisament el que s'ha esdevingut aquests darrers dies, quan preparant la breu estada que properament farem a la sempre excessiva ciutat de París, el meu pensament em vol fer creure que a dia d'avui només he visitat la ciutat dos cops. I encara que potser sigui cert que els meus peus només han trepitjat els carrers parisencs en dues ocasions, la ciutat l'he visitada innúmeres vegades, d'habitud sota el guiatge expert dels més exquisits amfitrions, com ara Renoir, Truffaut, Godard, Kieślowski, Flaubert, Gide o Proust. Guies, tots ells, de provada i reconeguda competència.

Encara que, cosa curiosa (o no), en la seva companyia sempre he  tingut la sensació que la ciutat de París, amb tots els seus indubtables i majestuosos monuments, només era l'excusa per provar de mostrar-me quelcom molt més difícil de conèixer: jo mateix.

dijous, 26 de març del 2015

Watashi ga itte iru ka wakaranai

I ja sigui al despatx o al carrer, dalt dels ferrocarrils o en una de les parades de peix del mercat, on la peixatera em prepara el corball que he comprat pel suquet del dissabte, o a la porta de l'escola, on pares i cangurs fem temps a l'espera de l'hora de sortida de la mainada, o en qualsevol altre indret on dues o més persones s'entretinguin parlant... que en parar l'orella totes les converses que sento són una sola i mateixa conversa, que per sabuda ara fora sobrer esmentar, i a la que provo de no afegir-me, no pas per manca de ganes, sinó, només, perquè més enllà de repetir les banals obvietats que ja diuen els altres, no sabria jo pas que dir.

dimecres, 25 de març del 2015

Watashi wa mame ga suki desu

Tinc entès, apreciat dErsu_, que les faves us plauen d'allò més, sento que em diu Jota, amb qui tinc el disgust de coincidir a la parada dels ferrocarrils. Així és, Jota, les faves em plauen no pas poc, reconec, en ser com són les faves les hortalisses que potser em resulten més gustoses. I com us agraden, dErsu_, a la catalana o amb menta? em demana Jota. Ni a la catalana ni amb menta, Jota, les faves, sempre tendres, m'agraden sobretot al vapor, amanides amb un rajolí d'oli i una mica de sal, o estofades amb vedella, o tal vegada en un arròs de bacallà i ceps, provo d'explicar-me. Però dErsu_, si a la catalana són molt gustoses, amb la seva mica de botifarra i cansalada, m'interromp Jota. Precisament, Jota, tant botifarra com cansalada són productes que em repel·leixen i, si de mi depengués, la seva producció i consum restarien prohibits sota severes penes de presó, l'interrompo jo ara, enutjat per aital disbarat. Però dErsu_, si ambdues són menges excel·lents, gosa objectar-me Jota. Les vostres paraules, benvolgut Jota, demostren sense deixar lloc al dubte el que fa temps que penso de vós, que sou un imbècil com n'hi ha pocs, li responc ja fatigat. Però dErsu_, si us plau, no em falteu al degut respecte, em respon Jota, talment jo l'hagués ofès. No us falto pas, Jota, les meves paraules tan sols són descriptives de la vostra persona, i no és pas cosa meva si vós no resteu satisfet amb aquell que sou, miro de fer-li entendre. Però dErsu_, això vol dir que tots aquells a qui ens agrada menjar botifarra i cansalada som imbècils? em demana ara amb aparent incredulitat. Exacte, Jota, exacte, i permeteu-me que us mostri la meva admiració per la vostra comprensió, mai no ho hagués pensat que algú com vós pogués capir un pensament d'altri a la primera, li reconec burleta. Oh, sou molt amable, dErsu_, em respon Jota tot cofoi. Ni gota, benvolgut, Jota, ni gota, i ara, si sou tan gentil de deslliurar-me de la vostra sempre enutjosa presència, li prego, alhora que pitjo el botó d'obertura de portes del tren que acaba d'aturar-se al meu davant. I tant, dErsu_, només faltaria, i records a la família, s'acomiada finalment Jota. En vida vostre, Jota, en vida vostre, m'acomiado també jo, amb la sempre agradable i hipòcrita mauleria que les bones maneres exigeixen.

dilluns, 23 de març del 2015

Jinsei wa nagai desu ka

És llarga la vida? De vegades crec que sí, i que ja són molts (que no masses) els dies que porto viscuts, tants, que en mirar enrere i parar atenció als fets del passat, aquests em resulten boirosos i distants, fins i tots aliens, i és aleshores que no puc més que concloure que tot allò que crec recordar no ho vaig viure pas jo, sinó algú altre, sens dubte aquell ésser odiós i menyspreable que va gosar vestir la meva aparença i gastar el meu nom. Però no tan sols aquell infant solitari i aquell adolescent malagradós, sinó també aquest adult absent que creu no necessitar a ningú. I és aleshores que convinc que no, que la vida és breu, brevíssima, d'una durada que costa de copsar, i és endebades que provo d'allargar l'instant present, convençut que, talment els alienígenes aquells de Santa Mira, en qualsevol moment seré substituït per algú que, no ho dubtin, m'empitjorarà encara més.

dijous, 19 de març del 2015

Kinō wa opera ni ikimashita

I és del galliner estant que de cop sobte un dubte se'm fa present: quin verb fer servir per referir-me a l'acció aquella que duu a terme un grup de persones que expressa públicament i notòria la seva reprovació vers algun fet o esdeveniment, com ara la molt lamentable interpretació d'una soprano en un teatre d'òpera. Esbroncar? Xiular? Potser escridassar? No pas, convinc amb mi mateix, en resultar-me tots tres verbs incomplets i poc precisos. I és en expressar els meus dubtes en veu alta, que un dels espectadors que seu prop meu em diu que ell en diu bufar del fet i bufada del seu efecte, essent, doncs, una molt merescuda bufada allò que s'ha esdevingut al final del segon acte, doncs només de lamentable pot qualificar-se la interpretació que la soprano fa del paper d'Isolda.

I ja en la intimitat de la llar, en consultar papers i diccionaris, trobo una nova possibilitat, aücar i aücs, paraules que potser no tenen ben bé el significat que cerco, però que em resulten d'una molt bella sonoritat i que em recorden els crits de granotes i gripaus, sense que això darrer tingui, és clar, cap significat.

diumenge, 15 de març del 2015

Baka no chanpion

I és a la segona escena del primer acte que Wotan, que es presenta sota les discretes robes d'un anònim transeünt, retreu a Mime que aquest vulgui utilitzar Sígfried per tal de satisfer les seves pròpies ambicions. Retret del tot escaient, doncs bé Mime pretén portar Sígfried al catau d'un cert drac per tal que aquest escabetxi la bèstia i pugi ell apropiar-se del corresponent tresor, un cop el propi Mime es desfaci del ximple de Sígfried amb un beuratge metzinós, en ser el tal Sígfried un ximple com n'hi ha pocs, una mena de campió dels ximples, encara més, un imbècil de cal déu, un adolescent mil homes que al llarg de la trama no perdrà ocasió de demostrar la seva manca de raciocini i el seu excés d'homenia.

Però que sigui Wotan qui faci semblants retrets no deixa de tenir la seva gràcia, doncs no per res les intencions de Wotan són del tot coincidents amb les de Mime. Només que Wotan, que no pas per res és el pare dels Déus, és un malparit molt més lluït que no pas el pocapena de Mime, a qui només mou el ressentiment i la rancúnia, sentiments, ambdós, que sempre fan del mal lluir.

dijous, 12 de març del 2015

Namae o oboete imasu ka

Paul Claudel, Musset, Paul Wiegler, Bernhard Kellermann, Friedrich Hebbel, Justinus Kerner, Julius Schnorr von Carolsfeld, Oskar Baum, Friedrich Olivier, Bernhard Kellermann, Justinus Kerner, Aldred W. Fred, Michail Kusmin, Karl Schönherr, Leonie Frippon, Johann Gottfried Schadow, Martin Beradt, Mella Mars, Marc Henry-Delvard, Max Dauthendey, Karl Krauss, P. Karlin, Alfred Kubin, Lucie König, Emil Artur Longen-Pittermann, Kurt Szafranski, Joseph Lateiner, Abraham Golfaden.

És el de més amunt un llistat no pas exhaustiu de noms propis de persones que em són del tot desconegudes. Els noms els he anat espigolant del llibre que aquests dies passejo amunt i avall, una edició dels diaris de Franz Kafka, i és de suposar que els noms llistats gaudien a principis de segle vint d'una certa però potser merescuda rellevància cultural o social.

I és el de més avall un llistat no pas exhaustiu de noms propis de persones que em són d'alguna manera conegudes. Els noms també els he anat espigolant del llibre que aquests dies passejo amunt i avall, una edició dels diaris de Franz Kafka, i és de suposar que els noms llistats també gaudien a principis de segle vint d'una certa però potser merescuda rellevància cultural o social.

Jean Racine, Zenó d'Elea, Johann Wolfgang von Goethe, Friedrich von Schiller, Max Brod, Heinrich von  Kleist, Rudolf Steiner, Adolf Loos, Charles Dickens, Kurt Tucholsky.

dilluns, 9 de març del 2015

Balmes-dori ni imasu

En una cantonada del carrer Balmes veig com dos desconeguts s'esbatussen. És tard i no hi ha ningú més, només els dos desconeguts que s'escometen amb violència i jo mateix, que m'ho miro encuriosit. Què fer? em demano, i tot seguit trobo quatre possibles respostes a la meva irresponsable pregunta. La primera i més sensata cosa a fer fora no fer res, em dic, respectar la llibertat dels altres a actuar com més els plagui sempre i quan això no em suposi cap destorb, i prosseguir el meu camí cap a casa. La segona, socialment potser més ben vista però poc sensata, provar de posar pau, cosa sempre arriscada i no sempre oportuna. La tercera prendre partit i afegir-me a la batussa, de manera que dos contra un el triomf és segur i així podria jo esbravar-me atonyinant a un dels dos desconeguts sense arriscar-me gaire. I la quarta, sens dubte la més gloriosa i l'única digna de mi, escometre follament a tots dos contendents i estomacar-los fins a acabar amb les seves vides, sens dubtes menyspreables, a jutjar per les humils i deteriorades robes que vesteixen i la pobresa lèxica amb que proven d'insultar-se.

Però ja ho he dit, és tard i el carrer és desert. En aquestes circumstàncies ningú no admiraria els meus mèrits, ningú no lloaria el meu valor, la meva força i destresa, la meva determinació. Ningú no glosaria la meva gesta. Ningú no s'esglaiaria per la gratuïtat de la meva violència o per l'abast de la meva còlera. Així que enfilo cap a casa, on per sopar m'espera el sempre saborós bacallà.

dimecres, 4 de març del 2015

Ichi mo

I finalment em plau comentar que de la mateixa manera que tinc un conegut mancat de nas i un conegut mancat de penis, també tinc un conegut mancat d'existència. Gràcies a aquest fet poc habitual, el meu conegut mancat d'existència resulta un company excel·lent que mai no destorba amb acudits grollers ni comentaris redundants. Així, el meu conegut mancat d'existència és discret i educat, sempre respectuós amb els altres, amant del silenci i poc amic de bullangues. I se'l pot dur arreu, al meu conegut mancat d'existència, que sempre es comporta com cal i mai no se li escapa cap pet. Fins i tot, en certa ocasió, el meu conegut mancat d'existència va acceptar, sense expressar cap queixa ni retret, restar dempeus al llarg d'una interminable i tediosa cerimònia civil on els organitzadors havien oblidat de reservar-li un seient. Comportament exemplar, sens dubte, el seu, i mereixedor de les més altres lloances i distincions, com ara la Creu de Sant Jordi o el premi Planeta. Només, però, un petit tret del seu caràcter sembla de vegades destorbar a tots aquells envejosos a qui costa apreciar les virtuts d'una persona: el meu conegut mancat d'existència té l'admirable costum de tractar als altres talment també fossin, com ell mateix, persones mancades d'existència, cosa que fa que més d'un pugui sentir-se ignorat i menystingut pel seu tracte, com si l'existència fos, d'alguna manera, quelcom desitjable.

dimarts, 3 de març del 2015

Kochira wa watashi no yūjin mo desu

I de la mateixa manera que tinc un conegut mancat de nas, també tinc un conegut mancat de penis. I a l'igual que el meu conegut mancat de nas, el meu conegut mancat de penis també resta del tot cofoi amb la seva mancança, i acostuma a retreure a tots aquells mascles que no estem mancats de penis que visquem esclavitzats per la tirànica voluntat del nostre penis, que pensem amb el penis i que visquem només per satisfacció del nostre penis. Ell, en canvi, es vana de poder veure en una dona a un ésser humà, i no tan sols un tros de carn que cal farcir d'esperma en tot moment. I que sí, que ja sap ell que no anem tot el dia amb el penis erecte introduint-lo en tot quant orifici trobem al nostre pas, però que si no ho fem no és pas per falta de ganes, sinó per la impossibilitat pràctica de fer-ho, cosa que ens comporta un sentiment d'impotència que ens trastoca el pensament i ens converteix, a tots els mascles que no estem mancats de penis, en malalts mentals. Només ell, doncs, és una home sensat i equilibrat, doncs fins i tot els mascles a qui alguna disfunció priva al seu penis de l'habitual capacitat d'erecció, resten trastocats per sempre més sense que cap cura sigui possible. Només ell d'entre els homes es comporta com un ésser humà. Els altres, sentencia, som bèsties, mamífers en zel permanent, uns éssers no només menyspreables, sinó del tot prescindibles. I si per alguna raó que ara mateix no arribo a capir cal reproduir-se! s'exclama avançant-se a tota objecció, inseminació artificial, dErsu_, inseminació artificial!