dilluns, 23 de febrer de 2015

Anata no otōsan wa hana o motte imasen

Tinc un conegut que no té nas. Ja va néixer així, sense nas, i encara que la ciència mèdica s'oferí tot seguit per posar remei a semblant irregularitat mitjançant una intervenció quirúrgica, els pares del meu conegut rebutjaren de pla semblant possibilitat. Si el nen ha nascut sense nas, digueren, viurà sense nas! I en fer-se gran i atènyer l'edat adulta el meu conegut ha donat la raó als seus pares. Un nas? i per a què hauria de voler jo un nas? em demana sorprès sempre que parlem de la seva manca de nas. Potser si hagués de dur ulleres un nas em faria un cert servei, admet el meu conegut, però la meva vista és excel·lent, potser per compensar la meva manca d'olfacte.

I això és ben cert, la vista del meu conegut és excel·lent i la seva anòsmia absoluta. I tan cofoi està el meu conegut per la seva manca de nas, que troba estrany que els que sí tenim nas ens conformem amb la que ell considera la nostra anomalia. Jo, és clar, li dic que no exageri, que una cosa és que visqui amb normalitat la seva mancança, i altre de ben diferent que vulgui fer passar bou per bèstia grossa. És aleshores que el meu conegut es posa pesat i comença a desgranar una fantasiosa teoria sobre la superioritat intel·lectual, física i sexual de les persones que no tenen nas. Només tu, no tens nas, li recordo. Només jo, doncs, sóc superior als altres, em respon ell, potser massa convençut de la seva facècia. Potser sí, li reconec, i tot seguit li comento que ja he consultat amb un cirurgia la possibilitat de fer-me treure el nas. No series més que un convers, em respon ell, burleta, abans de recomanar-me que em moqui, que em raja el nas, i que faci el favor de no dir més bestieses de les necessàries. Així doncs, callo.