dimecres, 18 de febrer de 2015

Uchi no rōka ni imasu ka

Avui em trobo avançant de gairell per un estret passadís ple de mosques. Al meu davant un llunyà rectangle de llum m'anuncia la sortida del passadís, i al meu darrera un desconegut m'empeny endavant. En semblant avinentesa no puc més que avançar, galta i galta contra els aspres tancaments del passadís, alhora que esbufego amb força per provar d'allunyar l'eixam de mosques que semblen voler tafanejar el contingut dels meus narius.

Finalment, després de no pocs esforços arribo a la sortida, però encara que aconsegueixo obrir la petita finestra que em separa de l'exterior, el pas és massa estret i no em sembla possible passar. Puc, això sí, respirar l'aire fresc de l'exterior i admirar el paisatge que se'm presenta al meu davant, una bucòlica vall alpina amb les seves característiques prades verdes, els seus cims nevats i un ramat de vaques que semblen pasturar amb envejable parsimònia. Però de seguida noto com el desconegut del meu darrera m'empeny endavant. No s'hi pot passar, li crido, però el desconegut no em deu haver sentit i em continua empenyent. Provo de girar la cara per parlar-hi, i finalment li faig entendre que la sortida és massa estreta, que haurem de recular. Però el desconegut també és empès endavant pels que venen rere seu, i en aquestes circumstàncies recular és impossible i només em resta provar de passar per la petit obertura tant sí com no, primer un braç, després l'altre, tot seguit el cap, i esperar que l'empenta dels que em venen al darrera m'empenyi endavant. Però el cap no m'hi passa, i les empentes que rebo només serveixen per desllorigar-me l'ossada i estampar-me contra el marc de la finestra.

És aleshores que paro atenció i m'adono de les evidents taques de sang que embruten el marc, i de les pútrides restes que s'acumulen a banda i banda de la finestra, sens dubte corresponents a tots aquells que abans no pas jo s'han trobat allà atrapats. D'aquí les mosques, em dic, dípters que es deuen péixer dels cadàvers dels que no passem pel buit. Cal doncs, recular, i amb tota la força de que sóc capaç començo a etzibar puntades de peu rere meu per tal d'obrir-me pas, alhora que amb els braços provo d'impulsar-me enrere. Però els meus moviments són rebuts amb hostilitat per part dels que tinc al darrere, i enmig de crits i renecs em torno a trobar empès cap endavant, i encara que rebo una lletja rascada a l'alçada de l'esfenoides dret, aquest cop el cap m'hi passa i puc, finalment, arribar a l'exterior, a la ja esmentada vall alpina, on un marrec que sembla fer de pastor m'ofereix una llesca de pa amb un tall de formatge. Jo, és clar, li demano si no tindria una arengada, però el marrec no sembla capir les meves paraules, i jo prefereixo allunyar-me pendent avall, cap a les terres baixes on diuen que els gossos són lligats amb llonganisses.