divendres, 6 de febrer de 2015

Eiga no naka desu

En un cert moment del metratge dos dels desorientats entren en un cinema on es projecte una pel·lícula muda. Sense fer cas a les imatges projectades, ni tampoc a la música que les acompanya, els desorientats es dediquen a destorbar a la resta d'espectadors, en concret a un home a qui foragiten de la seva butaca i a una donzella a qui manlleven la corresponent paperina de crispetes. Jo, però, que sempre provo de no destorbar a ningú, no prenc exemple i resto amatent tant a la pantalla del cinema on jo mateix hi hi faig estada, com a la pantalla del cinema on han entrat els desorientats, on reconec caràcters ciríl·lics en el text dels rètols que s'alternen amb les imatges, cosa que em fa creure que la pel·lícula projectada al cinema on sojornen els desorientats és feta a la potser no gaire extinta Unió Soviètica. Encara més quan identifico la música que acompanya les imatges, un popular fragment de la sisena simfonia de Txaikovski, dita la patètica. I sobretot quan les imatges projectades (on es veu a un home de mirada certament inquietant i vestir auster que tragina una destral, i a una dóna d'ulls picardiosos i maneres excessivament gentils que no sembla fer res) em porten el record d'una lectura de joventut, el Pare Sergi, de Tolstoi, on un.eremita s'amputava la mà dreta d'un cop de destral per així foragitar els mals pensaments que la presència d'una desvergonyida cortesana li provocaven.

Dos desorientats més, doncs, per afegir a la colla. O potser tres, si també hi comptem al propi Tolstoi, o quatre amb Txaikovski, sis amb Kaurismäki, set amb mi mateix, i tal vegada fins a dotze, si els conto a vostès, benvolguts lectors, que potser també van coixos d'orientació.