dissabte, 7 de febrer de 2015

Maisō

A casa nostra és costum enterrar els morts. A la majoria se'ls soterra i oblida tot seguit que són traspassats, per així provar d'evitar desagradables putrefaccions i enutjosos records. D'altres, en canvi, no són colgats fins a molt anys desprès de la seva mort, reprovable i lletja insensatesa que jo provaria d'evitar. I encara una selecta minoria és enterrada molt abans del seu traspàs.

Un exemple del primer cas seria el d'un cert fabricant de llibres recentment traspassat, que ha estat sebollit amb tota pompa i circumstància, tal com ens recorda el senyor Dedeu, sens dubte bon coneixedor de l'obra d'Elgar, però que trobo que l'erra amb els seus escarafalls, doncs bé tota claca ha de clacar. Del segon cas segur que tothom en té més d'un exemple al cap, són aquells noms que ens sorprèn trobar en un obituari, doncs corresponen a persones que donàvem per mortes de feia molts anys, i sí, ja eren morts, però els molt murris es feien passar per vius. Un exemple del tercer cas seria el del poeta Francesc Garriga, enterrat el passat dijous, però que encara és viu i ben viu. I per molts anys.