divendres, 20 de febrer de 2015

Watashi no heya

Malaguanyada la dona que, capaç d'escriure així, amb una ment tan apta a copsar la natura i meditar-hi, no va poder sinó perdre el temps amb enrabiades i rancúnies.

Són les de més amunt paraules de Virgina Woolf escrites a Una cambra pròpiatext fundacional sobre la literatura femenina, segons es pot llegir a la contraportada del llibre, encara que, tal com sap tothom, les contraportades dels llibres són el que són, indrets esotèrics de dubtós contingut.

Però aquest no és el tema, sinó la ràbia i la rancúnia, nobles sentiments que, en contra de l'opinió que expressa l'autora, trobo que no tenen per que ser una pèrdua de temps. I si més no avui sóc de l'opinió que si parlem de literatura no importen els sentiments que s'expressen, sinó la manera d'expressar aquests sentiments i l'ús que l'autor en fa. I tant la ràbia com la rancúnia em semblen sentiments tan vàlids o invàlids com ara l'amor o l'amistat, l'odi o l'orgull, l'enveja o l'egoisme... I com a mostra potser Ferdydurke, de Gombrowicz, exemple paradigmàtic de novel·la escrita des de la ràbia i la rancúnia vers tots aquells que li negaven mèrits a l'autor, talment la ràbia i la rancúnia que esmentava Virginia Woolf en referir-se a les molt sofertes pioneres de la dita literatura femenina.