dijous, 26 de febrer de 2015

Jibun dake no heya

Perquè els dinars sempre han estat servits a l'hora; els plats i els gots rentats; les criatures dutes a escola i fetes grans. No en queda res. Tot ha desaparegut. No hi ha biografia ni història que te'n parli. I les novel·les, sense mala intenció, menteixen, escriu Virginia Woolf al darrer capítol d'Una cambra pròpia.

I si bé al llarg dels primers capítols, sens dubte a causa de la meva condició de benestant mascle de raça blanca, i a la seguretat que em dóna la meva pretesa superioritat, he sentit el text llunyà, talment no em fos adreçat, potser en no haver jo mai sofert cap dels greuges que enumera l'autora, en no haver-me jo mai trobat el pas barrat, ni haver-me trobat mai foragitat de cap plantació de gespa, ni haver-me trobat mai que es poses en qüestió cap de les meves capacitats.

Però arribat al darrer capítol l'enlluernament és aclaparador, i més enllà del suposat tema del text, les dones i la novel·la, trobo que en aquestes pàgines no es parla pas de dones, ni de novel·la, només d'allò que molts anomenen vida i a mi em plau anomenar literatura, potser a l'estil de Rilke en aquelles famoses cartes, només que amb més fondària, amb més precisió, amb molta més ambició. I talment les recordades frases de Coleridge, que tal com diu l'autora t'esclaten dins i et fan rajar tot un ventall d'altres idees, les frases de Woolf m'esclaten i per uns moments em porten a entrellucar el sentit i significat de la més esmunyedissa de les paraules, i és així que per uns instants goso creure que, la realitat, és allò que no mor.