dijous, 5 de febrer de 2015

Kinō eiga o mimashita (VII)

A Calamari Union, segon i superlatiu llargmetratge d'Aki Kaurismäki, ens trobem amb una colla de desorientats que resten insatisfets amb les seves vides, cosa comprensible, doncs qui pot restar satisfet amb les pròpies circumstàncies? Els desorientats es queixen de l'estretor dels carrers del seu barri, de la manca de sol i d'altres evidents incomoditats, i decideixen, per posar remei a tan intolerable situació, marxar tots junts cap a un altre barri de carrers més amples i polits, més lluminosos i salubres. Pel camí, és clar, no pas tot són flors i violes. Uns cauen morts, que hi farem, doncs bé la gent té una certa tirada a la defunció, i que se'ns en dóna, a nosaltres, de la mort dels altres. Un parell creuen trobar el goig de la carn, i gomboldats per la sempre gustosa còpula abandonen tota recerca i no dubten a abandonar als companys, tal com ha de ser, doncs al costat de la ja esmentada còpula un amic no val pas res. I la resta continuen cercant ves a saber què, campi qui pugi, cada cop més depauparats, doncs no per res el temps va passant, i fins i tot pots ser que hom acabi en un fràgil esquif rumb a la veïna i soviètica Estònia, meca, tal vegada, dels desorientats.

Ah, i un es fa porter d'hotel.