Anata wa nusumu koto wa arimasen

A més del que aquí es pot llegir, sempre he tingut el lleig costum d'escriure altres coses. Primer a mà, a bolígraf, sobre els fulls en blanc, ratllats o quadriculats de no poques llibretes, amb la meva lletra diminuta i atapeïda, difícil de desxifrar. També a màquina, amb una Olivetti Lettera 32. Després amb l'ajut de l'ordinador, fent servir diversos editors de text, o en incomptables esborranys de correus. Sigui com sigui, masses són els arxius i llibretes que acumulo amb versions i reversions de tot allò que em capfica o m'interessa a cada moment, que acostumen a ser nicieses volubles i canviants, sovint irrellevants. El cas és que fa un parell d'anys vaig fer arribar un d'aquests arxius, la desena versió d'una ficció força inversemblant que se m'allargava massa, a un cert lector d'aquestes pàgines demanant-li la seva opinió. Dubtava jo, i no sabia veure si el que estava escrivint tenia algun tipus de sentit, si pagava la pena de continuar o era millor engegar-ho a la bassa i passar pàgina. I com a resposta per part d'aquest cert lector, vaig rebre una proposta de publicació en una editorial de nova creació que aquest cert lector tenia previst engegar.

El cas és que el temps ha anat passant, aquesta nova editorial ja fa cosa d'un any que belluga sota el curiós nom de La Segona Perifèria, el meu text ha arribat a la seva enèsima versió, i aquest cert lector s'ha convertit en el meu insensat editor, que ha arriscat nom i diners en portar a les llibreries el que a mi em sembla una ficció de dubtós interès. No obstant això, aquí la trobaran, si així els hi plau.

Ōnā

Tu, vine!, crida el vell vell K, des de la butaca giratòria del despatx banyat de llum. I l'Altre, aquell Tu, obedient a la veu de l'amo, s'alça i sol·lícit travessa a cuitacorrents el passadís que separa el seu despatx mòrbid del despatx banyat de llum de K. Que l'has llegit, el llibre de l'Slaby? li demana el vell vell K. I l'Altre, aquell Tu sol·lícit i obedient, es queda mut, amb la mirada esbatanada i el pensament mort, fins que el vell vell K li torna a preguntar, que l'has llegit, el llibre de l'Slaby? I d'esma, amb el pensament encara mort, l'Altre li respon que no, que és clar que no, que no, que de cap de les maneres, i que... I un colló! el talla el vell vell K, i tant que l'has llegit. Ja t'ho deia jo que l'Slaby sabia escriure, que tenia talent, el nano, i no com tu, que ni l'adreça d'un sobre no saps escriure. El cas, afegeix el vell vell K després d'uns instants de silenci, d'uns instants en què es complau a admirar la por que tenalla al seu inútil assalariat, és que has d'escriure un correu de felicitació a l'Slaby. Creus que en sabràs? Però que sigui sobri, tampoc ens passem, i de passada, com qui no vol la cosa, li reclames la nostra, vull dir la meva part de drets d'autor. O és que potser es pensa que pot xerrar de nosaltres sense afluixar la mosca? Drets d'imatge, li dius, i li recordes l'annex aquell de confidencialitat que va signar, i li dius que no voldria recórrer a advocats, paràsits enredaires, perquè pagui el que ens, em pertoca, un cinquanta per cent, per començar. I li envies a les cinc en punt, ni un minut abans ni un minut després, que se t'ha de dir tot.

I encara amb el pensament mort, la mirada esbatanada i la voluntat d'un autòmat, l'Altre, aquell Tu, se'n torna al seu despatx mòrbid, alhora que K es pentina les celles i cofoi somriu quan s'imagina els cèntims i més cèntims, les muntanyetes de cèntims que el farà guanyar aquell desagraït, aquell Cap de Res, aquell que ara es fa dir editor, i què a saber a quina colla d'analfabets publicarà.

Els antecedents, aquí.