Kinō eiga o mimashita (X)

El principal desencís no és pas pel bunyol en sí, ni per la manca de qualsevol consideració per l'original, només faltaria. El principal desencís, el principal enuig, és, només, per aquest malbaratar el temps i el talent d'algú com el senyor Villaronga, d'algú capaç d'escriure i dirigir obres com ara Tras el cristal, El mar, Aro Tolbukin o un cert documental sobre Miquel Bauçà, fent la feina que bé hagués pogut fer qualsevol estiracordetes que haguessin arreplegat en un mòdul formatiu d'imatge i so. 

I si de cas per la propera, quan toqui estifollar, que sé jo, Rodoreda, Todó o la mare del Tano, que la senyora Isona faci un curset on line i es posi ella mateixa a fer veure que algú dirigeix, que l'èxit, en aquest país nostre, ja el té assegurat.

Kochira wa Bauçà-sama desu (I)

Abans de res una obvietat: no passin ànsia, que a vostès no els hi faré cap mal, si de cas un dia ens trobem pel carrer.

Miquel Bauçà presentà En el Feu de l'ermitatge a l'edició de l'any mil nou-cents noranta-tres del premi Miquel de Palol. Com no podia ser altrament, Bauçà guanyà el premi, però, en contra del costum, el llibre no fou publicat. Tant és, Bauçà ja havia passat pàgina i feia el que fan els escriptors, això és, escriure. Fins aquí allò que anomenem fets, d'ara en endavant allò que no anomenem fets. Feu cap esforç Bauçà per publicar el llibre? ho dubto. Empaità Bauçà editors? no ho crec pas. Es lamentà Bauçà de no haver estat publicat? potser ni se n'assabentà. S'apuntà Bauçà a algun curs d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès? sens dubte. M'imagino Bauçà reclòs al pis de les Corts que li feia d'aixopluc, amb aquell sistema seu de plataformes mòbils que li permetien desplaçar-se amb gran eficàcia per l'interior de l'habitatge, tal com mostrà Villaronga en el seu documental, Poeta invisible, duent la seva curiosa i potser poc exemplar vida, però... a qui li importa la vida que dugué Bauçà? no pas a mi, és clar, però si algun cop l'hagués jo ensopegat pel carrer no dubtin que l'hagués escridassat, i d'haver disposat d'algun objecte contundent l'hagués colpejat fins a fer-lo caure, i un cop caigut l'hagués esllomat a puntades i li hagués fet saltar les dents, i tret els ulls de les conques, arrencat els cabells, i tot seguit m'hagués baixat pantalons i calçotets i m'hagués pixat sobre la seva santa persona, i encara m'hagués fregat la gossa verga fins a fer-li obsequi del saborós esperma. I si jo, que mai no seré ningú, li hagués fet tot això i més, que no li haurien d'haver fet vostès, que es fan dir escriptors? Per què a veure, desprès de Bauçà, que se suposa que han de fer tots aquells que creuen escriure?

Kochira wa Villaronga-san desu

És bonic l'èxit, diuen. Hom et tusta l'espatlla i et riu les gràcies. I sí, sempre pot ser que algú et tusti l'espatlla i et rigui les gràcies perquè és el que toca, però d'altres, i no són pas pocs, et tusten i riuen amb una certa sinceritat. I és clar, la temptació és gran, doncs bé és agradós que et tustin l'espatlla i et riguin les gràcies, diuen, tant, que hom pot acabar fent allò que se li demana amb l'esperança que li continuïn tustant l'espatlla i rient-li les gràcies. És potser per això que l'èxit no acostuma a sortir de franc, doncs allò que es demana potser no sempre és allò que s'hauria de fer, però vés, n'és tan bonic, l'èxit, diuen, que tot preu a pagar acostuma a semblar baix. Però diuen, també, i existeix una extensa bibliografia al respecte, que hi ha hagut persones prou fortes, tal vegades prou eixelebrades, com per espolsar-se als llagoters, vèncer la temptació i sortir-ne indemne de semblant tràngol. Serà bonic de veure, doncs, com el fins ara sempre brillant senyor Villaronga gestiona l'èxit assolit, després d'haver fet, per una vegada, allò que li demanaren.