dimecres, 14 de gener del 2015

Kochira wa Bauçà-sama desu (I)

Abans de res una obvietat: no passin ànsia, que a vostès no els hi faré cap mal, si de cas un dia ens trobem pel carrer.

Miquel Bauçà presentà En el Feu de l'ermitatge a l'edició de l'any mil nou-cents noranta-tres del premi Miquel de Palol. Com no podia ser altrament, Bauçà guanyà el premi, però, en contra del costum, el llibre no fou publicat. Tant és, Bauçà ja havia passat pàgina i feia el que fan els escriptors, això és, escriure. Fins aquí allò que anomenem fets, d'ara en endavant allò que no anomenem fets. Feu cap esforç Bauçà per publicar el llibre? ho dubto. Empaità Bauçà editors? no ho crec pas. Es lamentà Bauçà de no haver estat publicat? potser ni se n'assabentà. S'apuntà Bauçà a algun curs d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès? sens dubte. M'imagino Bauçà reclòs al pis de les Corts que li feia d'aixopluc, amb aquell sistema seu de plataformes mòbils que li permetien desplaçar-se amb gran eficàcia per l'interior de l'habitatge, tal com mostrà Villaronga en el seu documental, Poeta invisible, duent la seva curiosa i potser poc exemplar vida, però... a qui li importa la vida que dugué Bauçà? no pas a mi, és clar, però si algun cop l'hagués jo ensopegat pel carrer no dubtin que l'hagués escridassat, i d'haver disposat d'algun objecte contundent l'hagués colpejat fins a fer-lo caure, i un cop caigut l'hagués esllomat a puntades i li hagués fet saltar les dents, i tret els ulls de les conques, arrencat els cabells, i tot seguit m'hagués baixat pantalons i calçotets i m'hagués pixat sobre la seva santa persona, i encara m'hagués fregat la gossa verga fins a fer-li obsequi del saborós esperma. I si jo, que mai no seré ningú, li hagués fet tot això i més, que no li haurien d'haver fet vostès, que es fan dir escriptors? Per què a veure, desprès de Bauçà, que se suposa que han de fer tots aquells que creuen escriure?