divendres, 16 de gener de 2015

Kochira wa Bauçà-sama desu (II)

...
I què deuen pensar els déus?
De segur, que bajanades,
car la tírria els té tibats...
No ho entenen, no n'aprenen.

En cada vers que crec capir em sembla endevinar la presència del poeta davant del sovint enutjós fet de viure. Així, més enllà del paisatge mític que sembla servir de marc geogràfic dels poemes, el misteriós Feu de l'Ermitatge que dóna títol al llibre, en cada manat d'heptasíl·labs crec reconèixer la quotidianitat del poeta, això és, els fets que per qualsevol altre moridor resultarien quotidians, potser banals i certament intranscendents, però que sota la particular mirada del poeta esdevenen, precisament, allò que a manca d'un millor nom acostumem a anomenar poesia. La poesia d'un foll insensat, Miquel Bauçà, que tan aviat pontifica com es lamenta, s'admira o marraneja, davant un món i uns Déus que sap sempre capriciosos i sovint hostils, i que em porten a recordar el títol d'un altre dels seus llibres, Rudiments de saviesa, la saviesa d'un Miquel Bauçà que imagino estoic i rondinaire, geniüt i violent, saberut i vanitós, tal com correspon a qui ha gosat escriure el que ell ha escrit.