M'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.
M'agrada també la seva petitesa, aquell poder tenir-los al palmell de la mà, aquell poder-los desar drets recolzats sobre una superfície horitzontal o poder-los fer rodolar al voltant del seu cap. I encara m'agrada més l'hipnòtic moviment de la seva rosca, que em remet a la màgia d'hèlices i espirals, especialment al cinema, com ara a Vertigo, on ja l'espiral de la il·lustració publicitària de Saul Bass ens transporta a l'acrofòbia del seu protagonista, i on inclús el monyo del pentinat de Kim Novak ens recorda la trasbalsadora corba descrita per un punt que gira al voltant d’un eix allunyant-se’n contínuament segons una llei determinada.
I és que m'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.
