Kochia wa Raventós-san desu

Ahir diumenge, a l'Avinguda de la Catedral, vaig tenir l'alt honor de poder intercanviar quatre paraules amb Jordi Raventós, editor d'Adesiara. Fou en un estand de la Setmana del llibre en català, quan el propi Raventós em cobrà el preu estipulat pel llibre que vaig adquirir, Sempre han tingut bec les oques. Vaig aleshores aprofitar l'avinentesa per comentar-li com m'havien plagut molts dels llibres per ell editats, com ara El doctor Glas, i ell em va recomanar la lectura d'Una dona, llibre que ja he llegit, tal com li vaig fer saber, tot afegint que la protagonista, sobretot a la segona part del llibre, se m'havia fet carregosa pels motius que ja vaig exposar aquí. L'editor va coincidir amb mi que tot plegat era una revolta contra el pare, i encara que jo hagués allargat la conversa indefinidament, els menuts em reclamaven i l'editor havia d'atendre altres sol·licituds. Així que ens acomiadàrem, i fou aleshores que l'editor em regracià la compra feta, previsible malentès, doncs, en aquella situació, l'únic que tenia coses a regraciar era, sóc, jo mateix.

Kochira wa Aleramo-chan desu

El món com a botxí i l'autor com a víctima acostuma a ser l'argument de no poques ficcions, la trama de les quals descabdella tot un seguit de fets que pretenen convèncer al lector de la innocència de l'autor i de la maldat del món. D'aquesta manera la ficció de torn esdevé una mena de plec de descàrrega on l'autor s'espolsa qualsevol responsabilitat sobre els fets narrats, inclosa la pròpia vida, i carrega les culpes sobre qui troba més a mà: potser uns pares castradors, un marit gelós i violent, una esposa pèrfida i manipuladora, una societat cruel i envejosa... un món, en definitiva, incapaç de comprendre i acceptar a l'autor.

Cas paradigmàtic de la literatura com a plec de descàrrega seria la gens menyspreable novel·la de Sibilla Aleramo, Una dona, on l'autora s'adreça a un únic i hipotètic lector, el seu fill, per provar de justificar allò que a priori sembla injustificable: l'abandó de l'esmentat fill. I talment una mare parlant amb el seu fill, els personatges de la novel·la no tenen nom i són sistemàticament nomenats segons la relació que guarden amb la protagonista, la pròpia Sibilla Aleramo, pseudònim de Rina Faccio, doncs bé quan parlem amb un fill parlem de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge, i no acostumem a fer servir els respectius nom i cognoms de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge  Així, al llarg de no poques pàgines, ens assabentem de la cruel gelosia del marit, del fred menyspreu del pare, de la insana enveja dels veïns, de la injustícia de la llei i de la barbàrie dels costums, i encara que també hi ha personatges que semblen comprendre a l'autora i li donen tot el seu suport, poc poden davant l'aclaparadora maldat del món, que impulsa la protagonista a fer allò que ja ha estat dit, abandonar al propi fill com a únic mitjà de supervivència.